Com totes les pel·lícules de culte, Lost in translation és plena d’icones. Les calcetes roses de l’escena inicial o la perruca del mateix color que mostra Charlotte, o Scarlett Johanson; Bob o Bill Murray cantant amb poca traça More than this al karaoke; Charlotte asseguda a la finestra de l’habitació de l’hotel de Tòquio; Bob fent cara de pòquer per les explicacions del director de l’spot de Santori; Tokio; els neons que contrasten sobre l’esplèndida fotografia de negres omnipresents; els carrers atapeïts; la cantant americana que actua cada nit a l’hotel i que interpreta el seu propi personatge; veritats que semblen fantasies, i mentides que es transmeten per telèfon de punta a punta de món; una barrera que no pots travessar, més enllà de la llengua parlada o el llenguatge corporal, tan diferent, més enllà del fus horari i els xocs de cultures.
Dues persones es troben quan s’han de trobar, tant li fa que tinguin vint anys de diferència i es mostrin incapaços de gestionar el trencament d’uns sentiments que ja no senten pels qui, finalment, han esdevingut perfectes desconeguts en vides que ja han deixat enrere. I una confiança que només es pot mostrar a estranys, moments abans que tot faci clic i els apropi, de seqüència en seqüència, fins al mític desenllaç. Què li diu Bob a Charlotte a l’escena final de Lost in translation?
Lost in transtation, silencis contra paraules
“He de marxar, però no deixaré que això s’interposi entre nosaltres, d’acord?”. “Ets el millor que m’ha passat des de fa molt de temps. Mai no perdis el somriure!”. “No et tornaré a veure fins al pròxim rodatge de Santori. Ves-te’n i digues-li la veritat al teu marit”. “Sempre seràs una dona independent, no siguis boja. Ves-te’n i digues-li la veritat”.
Segurament és una de les no-frases més famoses de la història del cinema. Molts l’han volgut desxifrar, per més que tant Murray com Coppola han afirmat que no hi ha frase, i que Johansson sempre ha dit que pertany al món dels desitjos que cadascú posa als somnis. Com tantes coses a la vida, si tant la volem traduir, l’acabarem perdent.
Jo mateix la vaig posar en un relat, sense revelar-la, perquè cadascú la busqui o la perdi en la traducció que més li quadri. El que sembla que no era al guió és el petó, segurament és aportació de Bill Murray. Jo també li hauria fet.
