Frankenstein, no… Fronkonstin!

Poques pel·lícules tenen tants gags com El jovenet Frankenstein, el clàssic dirigit per Mel Brooks i estrenat el 1974 que apropa al gran públic a la novel·la de terror de Mary Shelley. El film, per contra, no fa gens de por, però té altes dosis d’humor que ens faran riure al llarg de tot el metratge. El mític actor i geni de la paròdia Gene Wilder n’és un dels guionistes i un dels protagonistes, ja que es posa a la pell del metge i professor universitari Frankenstein, nét de l’home que volia tornar a la vida els morts amb els seus experiments. Ell, però, renega del seu passat familiar. De fet, es fa dir “Fronkonstin”, allunyant-se voluntàriament de l’estigma que suposa el seu cognom. Atenció a l’escena quan nega la veracitat dels experiments del seu difunt familiar a un alumne que li fa una pregunta davant de tota la clase… Imperdible el moment del bolígraf clavat a la cama per la vehemència dels seus moviments.

Tornant a l’argument, el professor es veu obligat (per motius que no desvetllarem) a dirigir-se al tenebrós castell familiar del seu famós avantpassat, ubicat a l’Europa profunda i envoltat de boscos i penya-segats. Allà el rebran els servents, una dona amb caràcter (Cloris Leachman) que fa renillar els cavalls quan senten el seu nom i que està disposada a fer de tot per tal que es recuperin els estudis del boig científic. I l’Igor, interpretat magistralment per Marty Feldman. Geperut i esperpèntic, tot i que com no i eludint a la dita catalana “no hi ha cap geperut que es vegi el seu gep” destaca per la seva mirada intensa i per ser un maldestre, no en va, capgirarà els plans del professor protagonista. I és que, un cop arribat al castell el professor sentirà la pulsió de revifar els experiments del seu familiar. Com era d’esperar, res surt tal com estava previst. El protagonista, que compta amb l’ajuda d’una càndida estudiant que l’acompanyarà amb la seva feina (Teri Garr), veurà com els seus plans es compliquen i com jugar amb la vida i la mort pot ser un joc perillós. Per a l’espectador, en canvi, serà una disbauxa del riure, una estona per gaudir d’un humor fins a cert punt innocent, un humor que s’ha perdut en general i que fa recordar una visió més naïf del món, però sempre divertida.

L’ambientació, el transcurs dels esdeveniments, els diàlegs… Tot d’encerts en un clàssic del riure rodada en blanc i negre i que a dia d’avui segueix captivant al públic. Cal dir que va estar nominada als Oscars pel seu guió adaptat i pel so. Cal destacar també el Frankenstein, l’altre protagonista de la pel·lícula (Peter Boyle), un espècimen humà ben alt i fort, això sí, però que segur que sorprendrà a l’espectador (millor jutgin vostès mateixos). No us perdeu l’escena amb el cec que el convida a sopar a casa. No podem oblidar que la pel·lícula, com molts contes, està carregada de moral i que ens vol dir que les aparences, sovint, són enganyoses, que tots podem canviar d’opinió segons els fets i que, al cap i a la fi, tothom vol ser estimat.