Aquests últims anys el Folk Horror ha sigut un terme en boca de tothom, en part gràcies a la gran expectació que va despertar Midsommar (que al meu pare no va complir), preo el Folk Horror és un terme que ja te més de 50 anys i moltes més pel·lícules del que podríem pensar en un primer moment. És per això que des de la Semana de Cine Fantàstico y de Terror de Sant Sebastià s’ha volgut editar un llibre per repassar tot el que implica aquest gènre en el llibre Folk Horror: lo ancestral en el cine fantàstico.
El terme Folk Horror va ser utilitzat per primer cop per un crític anglès per referir-se a un triumvirat de pel·lícules que van estrenar-se a finals dels 60 i a principis dels 70 com eren The wicker man, Satan’s Claw i Witchfinder general. I que tenien en comú? Doncs que l’element d’horror d’aquestes pel·lícules tenia un marcat to ancestral amb connotacions paganes. A The wicker man hi tenim un detectiu anglès de profundes creences religioses que viatja a una illa a investigar la desaparició d’una jove. En aquella illa descobrirà un culte dedicat a la natura encapçalat pel sempre carismàtic Christopher Lee, un culte a la natura que com descobrirà el detectiu no té problemes en realitzar sacrificis humans per obtenir una millor collita. The wicker man és una d’aquelles pel·lícules en què l’horror és a la vista de tothom, a plena llum del dia, un horror que és acceptat per la comunitat y que només l’element de fora, el detectiu, veu el mal intrínsec en tot plegat.
La natura juga un paper vital al Folk Horror, ja sigui perquè significa estar aïllat de la civilització i/o per servir de refugi alguna cosa antiga i malvada. A The ritual hi tenim un excel·lent exemple de tot això. Un grup d’amics decideix fer una excursió seguint el camí del rei, un camí natural que discorre al llarg de la frontera entre Suècia i Noruega. Quan un d’ells es fa mal i decideixen abandonar el camí per tal de fer drecera a través dels boscos es trobaran assetjats per una presencia maligna, i molt molt antiga.
El llibre també ens mostra que el gènere es més antic que el mateix terme, ja que tenim exemples fins i tot a l’època muda de pel·lícules sobre els horrors pagans. Per exemple, la curiosa i molt icònica Haxan: la brujeria a través de los tiempos. Un documental suec i mut, que estudia el fenomen de la bruixeria des de l’edat mitjana fins arribar a l’actualitat (bé, 1920), les creences dels temps i com pràcticament tot era susceptible de ser atribuït a la influencia del maligne (promiscuïtat, ser epilèptica, ser lletja, etc.). Tampoc és que el documental sigui exactament un exemple de modernitat ja que per contra ho atribueix gairebé tot a la “histèria femenina”.
Un capítol del llibre se centra en l’edat medieval com a epicentre del Folk Horror, amb exemples com Black Death o The headhunter. A Black Death hi tenim un grup de soldats de la inquisició que enmig de la plaga de pesta negra que va assolar Europa han d’anar a una petita comunitat que, miraculosament o per influència del dimoni, no ha sigut víctima d’aquest mal. Els soldats porten un aparell de tortura per extreure les confessions pertinents, tot vist per un monjo amb una crisis de fe i que fa de guia a aquests soldats. Hi ha component fantàstic o no en aquesta pel·lícula? Això es una cosa que haureu d’esbrinar els espectadors.
The headhunter es més directa, el protagonista, i pràcticament únic personatge de la història, és un caçador de dimonis/bèsties que assolen la regió on viu. Una petita joia, on veiem el dia a dia del protagonista mentre es prepara per a cada nova cacera, que podria ser l’última. Una llàstima que hagi passat tan desapercebuda.
Un altre capítol se centra en el nou Folk Horror de les illes britàniques amb exemples molt potents com The kill list, que va fer la delícia dels habituals als festivals de cinema de terror d’arreu de Catalunya fa un parell d’anys. The kill list és molt més que un exemple de bon terror d’origen pagà. Pel mateix preu tens una radiografia de la societat anglesa del moment, i que potser explica alguna cosa sobre l’èxit del Brexit, uns personatges molt sòlids i, sobretot, que aconsegueix que aquest descens als inferns sigui terrorífic i creïble.
Pícnic a Hanging Rock és una de les mostres del Folk Horror australià, una estranya i fascinant història sobre la desaparició de tres noies d’un internat juntament amb una professora mentre exploraven unes misterioses roques. I és que el paisatge australià, concretament l’Outback, és font sovint de llegendes aborígens. Per cert, el llibre no acaba de ser capaç de concretar si el llibre en què es basa la pel·lícula està basat o no en fets reals… una llegenda al voltant de la mateixa història.
I de la mateixa manera que el desert australià és la naturalesa desconeguda i amenaçadora, tenim l’altre extrem amb els pols. Una zona tan aïllada, inexplorada i difícilment habitable també ha sigut font d’horrors antics que l’home no compren, encara que vinguin amb plat volador i restin congelats segles com passava a La cosa de John Carpenter. Una pel·lícula en què el perill és present no només per la presència extraterrestre sinó per la impossibilitat d’escapar-ne degut a la mort segura que representa sortir de la base militar.
I pel final tenim el Folk Horror patri, una filmografia, la nostra, rica amb exemples tan recents com El laberinto del Fauno o Las brujas de Zugarramurdi. Una llegenda del país basc serveix de base a Errementari, el diablo y el herrero en què un sinistre ferrer fa un pacte amb el diable, es converteix en la persona que tothom tem amb l’excepció de la jove, i marginada pels altres nens, Usue que no dubtarà a endinsar-se a la sinistra forja… Un conte cinematogràfic que val la pena redescobrir.
Folk Horror: lo ancestral en el cine fantàstico és un llibre molt complet que dona una bona repassada a aquest gènere cinematogràfic tant pels que vulguin aprofundir com pels que vulguin simplement iniciar-se. El llibre esta coordinat per Jesús Palacios però cada capítol és d’un autor diferent, amb la qual cosa tenim uns canvis força bruscos de prosa i estil entre els uns i els altres fet que li trau cohesió, fins i tot alguns autors pequen de ser massa barrocs amb la seva prosa.
Jo, a banda d’algun capítol que se m’hagi pogut fer una mica més feixuc per aquesta última raó, m’ho he passat bomba navegant entre mites ancestrals, llegendes primigènies i descobrint moltes pel·lícules que a priori no m’atreien o se m’havien escapat.
