En llenguatge dels serveis d’intel·ligència, una POI és una persona d’interès (person of interest) i les PONIES som tota la resta (persons of no interest). A priori, les dues protagonistes d’aquesta sèrie de vuit episodis disponibles a Skyshowtime i Movistar+ formen part d’aquest segon grup, però tot canvia quan els seus marits – agents de la CIA a Moscou en plena Guerra Freda – són assassinats misteriosament. Elles volen respostes, i per trobar-les passaran a formar part de la CIA com a espies.
La premissa és interessant perquè, com no es cansa de repetir la pròpia sèrie, el masclisme sistèmic permet que ningú no sospiti de dues dones com a agents secretes de la CIA en terreny rus, però el problema és que la sensació d’amateurisme que han de transmetre les protagonistes per la seva falta d’experiència traspassa com una taca d’oli al guió de tota la sèrie, que sembla més una imitació de ficcions d’espionatge que hem vist anteriorment que no pas una representació fidel de la complexitat de la Guerra Freda i les operacions dels serveis d’intel·ligència.
L’aposta de ‘Ponies’: el duet protagonista
Sí, el to de Ponies és més aviat desenfadat, amb tocs humorístics que l’allunyen d’obres que es prendrien la temàtica molt més seriosament, i això en cap cas és un defecte. Però d’aquí a què les missions que han de dur a terme semblin més un joc que no situacions de vida o mort hi ha un salt insalvable. Qualsevol pes dramàtic desapareix si no es manté la versemblança o si el guió agafa dreceres fàcils per sortir del pas. L’exemple més clar: un personatge assumint que dos fets estan connectats sense tenir-ne cap indici i encertant només perquè al guió li convé.
I sense unes trames d’espionatge que funcionin per si soles, la sèrie ho ha de fiar tot al seu duet protagonista: Emilia Clarke i Haley Lu Richardson. Clarke continua demostrant ser una gran actriu més enllà de Joc de trons, però Haley Lu Richardson (The White Lotus) està excessivament sobreactuada i desentona una mica amb la resta del repartiment. La culpa no és només seva, sinó també d’una construcció de personatges que li dona més profunditat i matisos al personatge d’Emilia Clarke que al seu.
En tot cas, el que deixa molt a desitjar és el treball de les motivacions de totes dues, que parteix de la intenció de saber què els va passar als seus marits, però que ràpidament es desdibuixa enmig de l’entramat entre americans, russos i talps a una i altra banda fins al punt que un oblida quin era el sentit de plegat. Perquè a la sèrie el que li interessa és enganxar amb girs de guió sorprenents i trames romàntiques entre persones atractives de manera que l’espectador no pensi gaire en rascar més enllà per descobrir si darrere d’això hi ha alguna cosa més. La resposta és que no.
“PONIES” o “SONIES”?
En definitiva, Ponies és més un divertimento d’espionatge que no un retrat fidel de com treballaven la CIA i el KGB durant la Guerra Freda. No et submergeix gaire en el Moscou dels anys 70 més que per enriure’s dels russos i col·locar algun temacle de l’època i no és prou rigorosa a l’hora de presentar el funcionament de missions secretes com ho hauria fet una gran sèrie com The Americans. En llenguatge seriòfil, aquella sí que era una SOI (“sèrie of interest”), però a Ponies l’haurem de calificar com una de les SONIES (“sèries of no interest”).
Veredicte
Agradarà: a qui busqui una sèrie d’espionatge liderada per dones per passar una bona estona.
No agradarà: a qui esperi rigor, versemblança i profunditat a l’endinsar-se al Moscou dels 70 i com hi operava la CIA.
Enganxòmetre: 7
Nota: 5,5
