Amb It: Welcome to Derry, l’univers creat per It fa un moviment intel·ligent: en lloc d’insistir en la repetició de l’espant icònic, decideix mirar enrere per entendre d’on neix el mal. El resultat és una sèrie que funciona menys com a atracció de fira del terror i més com a retrat inquietant d’una comunitat que ha normalitzat la violència i el silenci.
Ambientada dècades abans dels fets coneguts, la sèrie converteix Derry en molt més que un decorat. És un poble que respira por, que amaga les seves misèries sota una aparença de normalitat. Aquí, el terror no entra per la porta del darrere: ja hi viu. I aquesta és, probablement, la gran troballa de Welcome to Derry: entendre que Pennywise no és una anomalia, sinó el símptoma.
Pennywise com a símptoma
La sèrie posa el focus en els mecanismes socials que permeten que el mal es reprodueixi. El racisme, la violència estructural, la mirada còmplice davant la injustícia… Tot forma part del mateix ecosistema. Derry no és un poble embruixat per casualitat; és una comunitat que ha après a mirar cap a una altra banda. El terror sobrenatural es construeix sobre un terror molt més recognoscible i, per això, més incòmode.
El veritable horror no és Pennywise. És Derry. I això és el que fa que aquesta sèrie tingui sentit.
En l’apartat formal, la proposta opta per la contenció. No hi ha una acumulació constant de sobresalts ni una dependència excessiva dels efectes digitals. La direcció —amb la tutela d’Andy Muschietti— aposta per una atmosfera d’inquietud progressiva, per silencis que pesen i plans que suggereixen més del que mostren. El terror aquí és pacient, gairebé educat, i justament per això resulta més pertorbador.
El repartiment, coral i sòlid, evita caure en l’arquetip. No hi ha herois evidents ni personatges pensats per convertir-se en icones. Són figures atrapades en una època concreta, condicionades per unes normes socials rígides i per una por heretada. La sèrie no jutja: observa. I en aquesta observació hi ha bona part de la seva força.
It: Welcome to Derry no busca satisfer únicament els fans del globus vermell. És una preqüela que vol dir alguna cosa sobre el present parlant del passat. Una sèrie que entén el terror com a memòria col·lectiva i que suggereix una idea inquietant: el monstre torna una vegada i una altra perquè el poble mai no canvia.
Veredicte
Agradarà: Als espectadors que entenen el terror com una eina per parlar de memòria, comunitat i violència estructural. També als fans de l’univers It: Welcome to Derry que busquen alguna cosa més que la repetició del mite.
No agradarà: A qui esperi un festival constant d’ensurts, gore o la presència omnipresent de Pennywise. No és una sèrie de terror immediat ni efectista.
Enganxòmetre: 6
Nota: 7
