Del 16 al 24 d’abril de 2026, s’ha celebrat la desena edició del BCN Film Fest a la seu principal dels Cinemes Verdi al barri de Gràcia, un festival ja consolidat, dedicat a les adaptacions literàries i a les pel·lícules històriques, incloent-hi biografies sobre personalitats rellevants. Durant els nou dies del festival es van projectar 90 produccions, de les quals tretze competien a la secció oficial, amb un Jurat integrat per Joaquim Oristrell, Àngels Gonyalons i Miki Esparbé, i un Jurat de la Crítica format per Esteve Soler, Manel Bocero i Anna Petrus.
Gran part de la secció oficial destaca per la presència de personatges principals situats bé al final de la infància, bé a l’adolescència, mostrant el món des de la seva mirada particular. Una etapa de la vida marcada en aquestes produccions per la necessitat de madurar abans de temps, assumint responsabilitats que alteren el seu ritme natural. En enfrontar-se a aquesta realitat, els adolescents comencen a observar el món adult amb una mirada incrèdula, especialment en prendre consciència de les diferències de classe social o política que els envolten. Enfront d’aquesta decepció, la germandat amb els amics es consolida com el seu principal refugi i xarxa de suport. No obstant això, aquest nucli protector no sempre és suficient per aïllar-los d’un entorn complex, deixant-los exposats a la fragilitat de la seva salut mental i a dinàmiques d’abús que compliquen el seu pas a l’edat adulta.
El guardó a la Millor Pel·lícula del festival va ser per a la producció alemanya La isla de Amrum (Amrum, 2025), dirigida por Fatih Akin, que també coescriu el guió al costat de Hark Bohm (1939-2025), i que s’ha estrenat a les sales de cinema del país el 30 d’abril de 2026. Amrum és una petita illa de l’arxipèlag de les Illes Frisones, al nord d’Alemanya, propera a la frontera amb Dinamarca, a la costa del mar del Nord, de tot just 20 km², amb una extensa àrea ocupada per una gran duna, i des d’on, en baixar la marea, es pot arribar caminant fins a l’illa veïna, una experiència que veiem a la cinta amb el risc associat atesa la rapidesa amb què puja l’aigua.
El film es basa en els records de la infància de l’actor i escriptor Hark Bohm, amic del director, que va morir el 14 de novembre de 2025 a Hamburg, dos mesos després de l’estrena a les sales de cinema alemanyes. El final del Tercer Reich va ser una època marcada per la penúria, per la qual cosa veurem com el protagonista (en aquest cas, interpretat per un nen de dotze anys) es veu obligat a caçar foques, a pescar a la nit o a treballar en dures condicions al camp per poder portar una mica de diners i menjar a la seva família, amb un pare absent per la guerra. La història transcorre a la primavera de 1945 i podem observar el final de la Segona Guerra Mundial, encara que la pau porta nous conflictes, en especial tenint en compte el fanatisme nazi de la seva família, personificat en la seva mare. Bohm la recorda completament desequilibrada després del seu embaràs, i incrèdula davant del fet que els nazis poguessin perdre la guerra i, amb ella, probablement, el seu marit, de qui sabem que era un militar nazi.
Alguns esdeveniments reals esdevinguts durant la postguerra es van condensar en el temps per facilitar la narració i donar versemblança als records del protagonista que, en realitat, tenia només sis anys al final de la guerra. La narració des de la perspectiva del nen que ha de madurar ràpidament obligat per la necessitat, dota l’obra d’una estructura de conte promoguda pel director, Fatih Akin, que va assumir la direcció davant la delicada salut de Bohm, que era qui, en principi, s’havia proposat el repte. El director ha explicat en entrevistes recents que ell mateix va trobar la seva pròpia «metàfora geogràfica» i la seva connexió amb el guió recordant els seus estius de la infància en remots i durs pobles de pescadors a la costa del mar Negre, a Turquia, d’on procedeix la seva família. Aquesta vivència personal li va permetre entendre i retratar amb precisió l’aïllament físic del protagonista, la duresa del mar i la supervivència lluny de la gran ciutat.
L’entorn marítim de l’illa dona peu a una altra de les grans metàfores de la cinta. A la trama, el nen protagonista li deixa un llibre a un dels seus amics, amb una forta càrrega simbòlica en l’elecció: la novel·la Moby Dick (1851), de Herman Melville (1819-1891). La figura de l’obsessiu capità Ahab funciona com una al·legoria directa d’Adolf Hitler: un líder fanàtic disposat a arrossegar tota la seva tripulació (la nació alemanya) cap a la destrucció total i el fons del mar, sense importar-li les conseqüències. Tot el pes del metratge recau en el jove debutant Jasper Billerbeck, que destaca per la seva capacitat de mostrar la resiliència davant l’adversitat, la noblesa davant els seus conciutadans, i l’esperança en veure els clams positius al seu voltant en un context d’escassetat. Un treball actoral que ha estat reconegut pel Jurat Oficial del festival amb una Menció Interpretativa compartida amb l’actriu Katerina Falbrová, protagonista de la cinta El coro de Praga (Sbormistr, 2025).
El coro de Praga o Las chicas de Praga, com s’ha publicitat al festival, té prevista la seva estrena a la tardor de 2026. L’obra està escrita i dirigida pel txec Ondrej Provaznik, i el seu títol original, Sbormistr, es podria traduir en realitat com «el director del cor», personatge que en la ficció està interpretat per l’actor Juraj Loj. La trama se situa a principis de la dècada dels noranta, una dada important per comprendre l’ús de la tecnologia, especialment pel que fa referència als mòbils inexistents aleshores, però també per entendre les decisions familiars i la confiança mostrada cap als responsables. Així mateix, serveix per assimilar com l’adolescent protagonista, emocionada pel reconeixement a la seva excepcional veu, decideix suportar la manipulació per part del seu mestre mentre brega amb l’enveja de la seva germana i de la resta de companyes.
El guió s’inspira en l’escàndol real d’abusos sexuals del famós cor txec Bambini de Praga, que va esclatar públicament el novembre de 2004 i que denunciava els abusos del seu director perpetrats durant almenys dues dècades. Com a la pantalla, el director de la formació coral era una figura carismàtica molt respectada, amb un talent musical innegable, considerat una gran celebritat al país, la qual cosa li va proporcionar una sensació d’enorme impunitat per poder actuar d’aquesta manera, abusant de les nenes mentre aquestes arribaven a pensar que era un privilegi que els fes cas, o, pitjor encara, que poguessin ser expulsades o perjudicades, elles mateixes o els seus familiars, si ho denunciaven. L’agrupació musical es va dissoldre oficialment el juny de 2011 davant la falta de suport i la desconfiança dels pares per inscriure-hi les seves filles ara que se sabia el que havia esdevingut en la privacitat de les gires.
L’italià Damiano Michieletto va guanyar el Premi a la Millor Direcció del festival pel llargmetratge Primavera (2025), que suposa la seva òpera prima al cinema després d’una dilatada carrera com a director d’escena i òpera. Aquesta adapta la novel·la Stabat Mater (2008), de Tiziano Scarpa, guanyadora el 2009 del Premi Strega, el guardó literari més prestigiós d’Itàlia. El títol Stabat Mater fa referència a un poema medieval cristià del segle XIII que medita sobre el sofriment de la Verge Maria durant la crucifixió de Jesús. L’autor utilitza aquest títol com una poderosa metàfora sobre l’absència materna i el dolor de les òrfenes de l’Ospedale della Pietà.
La història transcorre a l’interior d’aquesta institució, a la Venècia de principis del segle XVIII, un orfenat per a nenes abandonades que són criades per ser músiques amb l’objectiu d’aconseguir matrimonis concertats. L’adolescent de setze anys, amant de la música en general i del violí en particular, veurà com la seva vida canvia amb l’arribada d’un nou compositor, un sacerdot que passarà la resta de la seva vida en l’anonimat, creant de forma compulsiva i dirigint l’orquestra formada per les òrfenes. Aquest músic que va morir en la indigència va ser «descobert» anys més tard en recuperar-se la seva obra. Es tractava d’Antonio Vivaldi (1678-1741), compositor, entre d’altres, de Les quatre estacions. A través de la seva música i el seu mestratge, la protagonista es rebel·la contra un futur predeterminat per l’orfenat.
Dos segles després del que va esdevenir a l’Ospedale della Pietà, al festival es va poder veure el llargmetratge Unidentified (Al-Majhula, 2025), dirigit per la saudita Haifaa Al-Mansour, que coescriu el guió juntament amb Brad Niemann. Tot i ser una obra de ficció, amb una trama detectivesca, funciona com a denúncia d’unes tradicions arrelades a la societat àrab. El llargmetratge denuncia l’hermetisme davant els feminicidis, el terror al deshonor familiar que silencia i enterra les víctimes, i la inoperància de les autoritats enfront dels crims contra dones. L’acció comença amb la descoberta del cos sense vida d’una adolescent en ple desert, vestida amb un uniforme escolar, en una ciutat on ningú la reclama i en una escola on sembla que no hi falta ningú. Les autoritats policials de Riad semblen més interessades a tancar el cas ràpidament que a fer justícia. El temor a l’escàndol familiar i l’estigma social cap a les noies considerades «pecadores» provoquen que ningú, ni tan sols les directores dels instituts femenins locals, vulgui col·laborar amb la investigació per identificar la víctima. Una adolescent que, com descobrirem, volia viure uns instants de llibertat davant la imminent boda concertada amb un adult molt més gran que ella i a qui no coneixia prèviament.
Una noia de l’alta societat serà la protagonista involuntària de Hermanos (2026), escrita i dirigida per les catalanes Carol Rodríguez Colás i Marina Rodríguez Colás. La noia celebrarà el seu setzè aniversari al seu luxós xalet, aprofitant l’absència dels ambdós pares, els quals li han permès organitzar una festa fent ús del gran menjador i el jardí amb piscina de l’exterior de la casa, aparentment situada en una zona residencial. Allà convidarà el fill de la persona que treballa com a empleada domèstica, just quan havia anat a ajudar la seva mare a preparar la decoració. Aquesta família d’origen marroquí viu en una zona urbana perifèrica, i l’adolescent Ayman (interpretat per Badr Oubahassou) decidirà convidar els seus dos amics inseparables perquè l’acompanyin: el Rober (Pau Márquez) i l’Eric (Omar Mills), el primer d’origen local i el segon de procedència dominicana, la qual cosa suposarà una identificació suposadament a l’atzar per part dels Mossos d’Esquadra en una escena (una situació que, pel que sembla, no és la primera vegada que li succeeix a aquest personatge).
Més enllà dels orígens familiars, la nacionalitat dels tres «germans» és la del seu propi barri. A les entrevistes promocionals, les directores posen l’accent en el fet que, per a aquesta nova generació, les diferències ètniques entre ells es difuminen davant la forta identitat de classe i el sentiment de pertinença a la perifèria. A diferència de les generacions anteriors, aquests joves no senten la històrica «vergonya de classe»; al contrari, estan profundament orgullosos dels seus orígens, la seva multiculturalitat i no tenen por d’alçar la veu davant les seves frustracions. És un retrat generacional d’una realitat que els professors presencien diàriament a les aules. En un entorn que els jutja pel seu origen, tots tres s’adonaran que no és fàcil escapar dels prejudicis i les expectatives imposades.
En aquesta ràpida selecció de la programació del festival, cal destacar l’òpera prima Rosemead (2025), d’Eric Lin, amb una àmplia experiència prèvia com a director de fotografia. El guió s’inspira en un article periodístic que descrivia un cas real, en concret el text original del periodista Frank Shyong publicat a Los Angeles Times, que tenia el següent esgarrifós titular: A dying mother’s plan: Buy a gun. Rent a hotel room. Kill her son ([El pla d’una mare moribunda: comprar una arma, llogar una habitació d’hotel i matar el seu fill], 14 de mayo de 2017). La història original documenta la tragèdia real de la família Hang a la localitat californiana de Rosemead, a la coneguda Vall de San Gabriel. Una vídua immigrant d’origen xinès, interpretada per Lucy Liu, regenta una petita impremta i cria en solitari el seu fill adolescent, després de la defunció del seu marit per una malaltia.
Quan la protagonista és diagnosticada amb un càncer terminal i una esperança de vida de pocs mesos, decideix actuar dràsticament davant l’avançada esquizofrènia del seu fill, el comportament del qual s’agreuja en no respectar les pautes de medicació establertes. En descobrir que, a més, està desenvolupant una fixació obscura i violenta amb els tirotejos massius en instituts del país en els últims anys, la mare es veu arrossegada a una cursa contrarellotge. Atrapada entre un sistema de salut que ofereix poques respostes, l’estigma cultural cap a les malalties mentals a la seva comunitat i el ràpid deteriorament del seu propi cos, aquesta mare vídua haurà de prendre decisions extremes i moralment esquinçadores per protegir el seu fill, i de passada, protegir els altres d’una imminent tragèdia.
Tragèdies i conflictes que potser comprendríem millor si ens atrevíssim a mirar el món des de la perspectiva dels adolescents. Per a això serveixen, entre altres coses, els festivals de cinema.
