És una desgràcia recorrent veure com dia sí dia també un negoci emblemàtic de Barcelona abaixa la persiana. És ja, tan habitual, que en veure-ho a les xarxes socials sentim una petita guspira de ràbia, tristesa i indignació momentània però familiar, que no impedeix seguir scrollejant un suspir després. I aquesta situació no és exclusiva de la capital catalana. Palma, València o Girona també en són víctimes d’aquest trauma, si ens centrem en els Països Catalans. Però és que el fenomen s’expandeix també a ciutats espanyoles com Màlaga, Granada o Madrid. I arreu d’Europa, en ciutats abans icòniques com París, Roma o Amsterdam, ara ja indistinguibles l’una de l’altra.
Una fam cruel i desmesurada
Tot just fa unes setmanes, el periodista (l’etiqueta youtuber ja li escau petita) Carles Tamayo va posar nom, cares i ulls a l’instint golafre i immoral del sector immobiliari a Se nos va de las manos. En tot just un episodi de menys d’una hora, el reportatge exposava un sector envilit que, tot emprant eufemismes per generar un doblepensar orwelià, justificava somrient la seva pròpia crueltat. De la mateixa manera, l’economista anglès Gary Stevenson denuncia al seu canal de youtube, Gary’s Economics, com aquestes pràctiques ens han anat empobrint passa a passa fins esdevenir un mal global que cal estirpar segant arran.
El guany econòmic per sobre tot. La pèrdua de la identitat, de la comunitat, de la interacció humana no són res davant de quintuplicar uns guanys. Compra un edifici a preu de saldo i puja el lloguer multiplicat per sis, expulsa’n els veïns (reubica’ls com ells dirien) i fes-te d’or. Triomfa, guanya i sigues un lleó. El somni neoliberal.
Aquesta fam golafre, avariciosa i en el fons misantròpica. Aquesta mentalitat podrida i corcada digna d’un malvat comiquero mediocre és la que amotlla la nostra quotidianitat. Tot dirigit a acumular i més i més i més. Més diners, més propietats. I a qui no es pugui o vulgui pujar a la roda només li queda marxar, en silenci i derrotat. I en expulsar els veïns, en privatitzar l’espai públic, en escapçar associacions es va perdent, compra a compra, l’esperit i identitat de molt més que uns carrers i blocs de pisos. Es perd una comunitat, una història, una identitat. Ens anem perdent, mica en mica a nosaltres mateixos.
Passejar per Barcelona, Palma o València i no reconèixer-les, no saber quina llengua s’hi parla ni d’on provenen els topònims que la descriuren és el somni humit d’aquells que només ténen per pàtria el compte bancari i no són capaços de respectar res més que a si mateixos i la seva cigala.
La ciutat transformada en antítesi de comunitat. Espais de trànsit constant sense un sòl humà fèrtil on guarnir comunitat. La vida atomitzada en favor de la rendibilitat. Una elegia a la volatibilitat front al despreci per allò perenne. No és que la ciutat sigui un decorat, es que és la joguina dels mediocres.
D’allò particular al dibuix general
L’any 2017 un fons d’inversió va comprar l’edifici on es trobava el restaurant Can Lluís, al barri del Raval. Un local que acumulava noranta anys de menjars assequibles i visites fortuïtes d’artistes que cercaven repòs després d’actuar al Paral·lel. Noranta anys de comunitat, de barri, de identitat. Aprofitant la pandèmia, després de negociacions ferotges, el fons d’inversió desnonà els fins aleshores propietaris i posà punt i final a tota la seva Història. Per si això no fos poc cinisme, es quedaren amb la marca del restaurant, el nom, canviant de propietaris i orientant-lo al visitant passatger i expulsant-ne el client fidel. El fill d’aquests primers propietaris era Pol Rodríguez, i ha convertit la seva ràbia, la injustícia que és de tots, en una sèrie, Ravalejar.
Concebuda des de l’hiperrealisme, utilitzant tècniques cinematogràfiques més pròpies del documental que de la ficció, Pol Rodríguez i Isaki Lacuesta ficcionen la vida mateixa per retratar els estralls que la turistificació i la gentrificació estan causant en la població local. A mode de revenja personal, Rodríguez es planteja un what if en el qual no hi surten perdent, sinó que lluiten amb totes les armes possibles per salvar un bocí d’identitat. Un trosset de microhistòria que ens recordi que la Barcelona real no és la que hi està de pas, sinó la que es lluita cada dia.
Amb un planter d’actors i actrius que resumeixen el millor del talent nostrat, encapçalat per un Enric Auquer i una María Rodríguez Soto impecables acompanyats de Segi López, Francesc Orella, Lluïsa Castell o Quim Àvila, Ravalejar transmet la ràbia i la impotència des d’un naturalisme frenètic amb aura de thriller que apunta a ser una de les millors ficcions catalanes de l’any.
Una sèrie catalana i en català, per parlar de la capital de Catalunya, que s’ha coproduït entre HBO i 3Cat. Un crit de ràbia i de lluita que arriba en un moment més necessari que mai.
