Widow’s Bay és una de les sèries més particulars de la temporada perquè combina terror i comèdia amb una naturalitat sorprenent. La sèrie, que ja es pot veure sencera a Apple TV, segueix Tom Loftis (Matthew Rhys), l’alcalde d’una petita illa de Nova Anglaterra obsessionat a convertir-la en un destí turístic. Tot seria fantàstic si no fos perquè massa sovint hi ha fenòmens sobrenaturals que assetgen el tranquil indret illenc. Boires inquietants, pallassos assassins, hotels encantats o criatures marines terrorífiques. El perquè passa tot plegat té a veure amb una antiga llegenda que, segons sembla, està més viva que mai…
Tot i aquests elements foscos, Widow’s Bay funciona sobretot com una comèdia de personatges. El contrast entre la quotidianitat dels habitants i les situacions paranormals crea moments tan absurds com brillants. I aquesta senzillesa i frescor és el seu secret.
La creadora de la sèrie, Katie Dippold, prové del món de la comèdia i defensa que humor i horror comparteixen una mateixa mecànica: crear tensió i alliberar-la, ja sigui amb un ensurt o amb una rialla. Ho ha demostat escivint la nova versió de La casa encantada de Disney o la seqüela feminina de Ghostbusters. Dippold explica que la idea original va néixer fa gairebé dues dècades com un guió inspirat en la sèrie Parks and Recreation, però amb els anys va evolucionar cap a una barreja molt més sofisticada entre humor i terror.
Widows Bay, una idílica presó de folk horror
L’estètica de la sèrie també juga un paper clau. Té una atmosfera melancòlica i inquietant inspirada en les cases del terror dels anys vuitanta, buscant aquella sensació adolescent de passar-ho bé mentre tens por. I és que la combinació de personatges histriònics amb alguns moments de veritable angoixa surt sorprenentment bé.
El repartiment, format principalment per actors acostumats al drama, ajuda a mantenir la credibilitat del món fictici. Segons Dippold, precisament això fa que la comèdia funcioni: els personatges es prenen les situacions seriosament i mai busquen el gag de manera artificial.
La sèrie també obre el debat sobre els límits dels gèneres. Igual que cineastes com Jordan Peele o Zach Cregger han demostrat que terror i humor poden conviure amb ambició artística. Widow’s Bay reivindica que una sèrie pot provocar rialles i incomoditat alhora. És una producció que entén que un bon “jump scare” i un bon acudit comparteixen el mateix mecanisme: el factor sorpresa. I potser per això és una de les comèdies més estranyes, fosques i estimulants de l’any. I tot plegat en un moment on el folk horror sembla viure una època daurada. Connecta ràpidament amb la terrorífica From i la vegada amb els contes rurals del gran Stephen King.
Veredicte
Agradarà a: amats del folk horror i el Festival de Sitges
No agradarà a: qui busqui passar por de veritat o qui esperi una comèdia hilarant.
Enganxòmetre: 9
Nota: 8,5
