Hi ha pel·lícules que és difícil explicar sense fer espòilers, i Twinless (Mi mitad perdida), dirigida i escrita per James Sweeney, és exactament una d’aquestes. El film, que està ja disponible a Movistar+, parteix d’una situació molt concreta, el Roman acaba de perdre el seu germà bessó en un accident i, incapaç de gestionar el buit que li queda, comença a assistir a un grup de suport per a persones que també han perdut el seu bessó.
És en aquest espai on coneix Dennis, interpretat pel mateix James Sweeney. Dennis és un personatge solitari. Entre tots dos neix una amistat intensa, gairebé immediata, que sembla funcionar com una forma de refugi emocional i de suport. Però a mesura que la història avança, la relació entre Roman i Dennis es torna més complexa per l’aparició de i el film comença a explorar zones molt més inquietants.
Aquí és on Twinless troba la seva força, el guió. La història es mou per territoris que no sempre esperes i, tot i que hi ha moments sorprenents, no ho fa amb l’objectiu de provocar un ensurt almenys a mi. Si no que tracta a l’espectador d’intel·ligent perquè t’ho explica molt abans i per tant ja saps el conflicte del film.
Twinless: una barreja de gèneres
El film es mou entre diversos tons. En essència és un drama, però també té alguns moments de comèdia i fins i tot petites pinzellades de thriller emocional. No és un thriller d’intriga com As Bestas o La infiltrada, però sí que hi ha una tensió latent que es va filtrant a través de les relacions entre els personatges.
En l’àmbit interpretatiu, Dylan O’Brien construeix un Roman molt creïble un personatge que intenta mantenir una certa normalitat però que, en alguns moments, no sap gestionar la ràbia i acaba reaccionant amb agressivitat, el pintant com el personatge tonto i això dona les situacions més còmiques.
Però el personatge que dona un gir real al film és Dennis. James Sweeney interpreta algú que sembla viure permanentment al marge, amb una solitud gairebé estructural. És un personatge que busca desesperadament una connexió amb algú altre, encara que aquesta connexió neixi des d’un lloc ambigu o fins i tot incòmode. La seva presència fa que la pel·lícula deixi de ser només una història de dol per convertir-se en una reflexió més profunda sobre la sol·licitud
Twinless suggereix que aquesta necessitat de connexió pot portar a relacions que no sempre són clares o equilibrades i fer tot el que calgui per tenir-les.
Més enllà de la pèrdua
Formalment, la pel·lícula opta per una posada en escena bastant discreta. La fotografia de Greg Cotten és correcta i funcional, sense buscar grans moments visuals. Hi ha, això sí, alguns espais que reforcen la idea de solitud, com l’apartament amb vistes a la ciutat d’un dels personatges, que funcionen gairebé com una metàfora d’aquest aïllament urbà.
La música és un element que pot generar divisió. En alguns moments sembla voler empènyer massa l’emoció, com si intentés reforçar el que la història ja està suggerint per si sola. Aquesta sensació és més evident al principi, tot i que cap al tram final acaba integrant-se millor amb el conjunt.
Vaig veure Twinless a l’Americana Film Fest de Barcelona, es curiós perquè varis films del festival remarcan el tema de la solitud. El film també ha tingut un recorregut notable en festivals. Va guanyar el Premi del Públic i el premi a millor actor per Dylan O’Brien al Festival de Sundance, i ha estat nominada a millor pel·lícula, guió i actor als Independent Spirit Awards, consolidant-se com una de les propostes independents més destacades de l’any.
S’hauria de veure?
A veure; no cal esperar la pel·lícula de l’any. Twinless és una proposta interessant, amb un guió potent i dues interpretacions que sostenen molt bé la història. No és un film perfecte ni busca grans moments espectaculars, però sí que deixa una sensació estranya i reflexiva sobre la solitud i la necessitat humana de connectar amb els altres. I només per això, ja val la pena donar-li una oportunitat.
