Stranger Things mai ha estat una grandíssima sèrie. Els germans Duffer van saber explotar com ningú la nostàlgia vuitantera per crear una ficció intrigant i entretinguda convertida en un dels grans fenòmens de Netflix. Però no ha tingut mai gaires subtileses ni gran profunditat temàtica. Ara bé, tampoc no havia tingut, fins ara, tants problemes narratius com els que trobem en aquesta cinquena i última temporada, maquillats per un final que aconsegueix el més complicat: tancar el cercle de forma satisfactòria quan la història feia un temps que s’havia sortit de la línia.
Els problemes de ‘Stranger Things 5’
Després d’una potent quarta temporada, la cinquena tenia la complicada tasca de resoldre tota la mitologia creada al llarg de la sèrie, plena de demagorgons, Mind Flyers, Vecnas i companyia, i de tancar els arcs de la llarga llista de personatges amb què compta. I no podem dir que se n’hagi sortit del tot. D’una banda, perquè per tractar la mitologia han calgut nombroses escenes totalment expositives que s’acaben fent farragoses per a l’espectador. I de l’altra, perquè tot i el bon treball de personatge que s’ha fet amb el Dustin i l’Steve, la Nancy i el Jonathan i, sobretot, el Will, d’altres que se suposen protagonistes han tingut ben poc a fer, com és el cas del Mike o la Joyce.
El problema principal de Stranger Things 5 ha estat l’hermetisme del guió, basat en una estructura repetitiva d’exposar un problema, dissenyar un pla i executar-lo, i així una vegada i una altra fins a arribar al final. Aquest hermetisme ofega l’espectador i ofega també els personatges, sense espai per créixer, sense espai per respirar. De fet, els millors moments de la temporada han estat les escenes en què la sèrie s’ha aturat un moment per agafar aire i centrar-se en les emocions (tot i que en ocasions no hagi tingut sentit que dos personatges s’aturin a xerrar quan haurien de córrer perquè els hi va la vida).
El final de ‘Stranger Things’
L’únic episodi que sí que ha sabut compaginar el frenetisme de l’acció amb l’impacte emocional ha estat el darrer, el més important. Dividit en dues grans parts, la batalla èpica contra el monstre final funciona perquè tots tenen un paper a jugar-hi i l’epíleg posterior funciona perquè toca les tecles d’allò que transmetia la primera temporada, recuperant la idea dels “nerds” de l’escola i tornant a aquell soterrani a jugar a Dungeons & Dragons. Buscant la nostàlgia del que havia estat la sèrie, que ja era una màquina de nostàlgia. Uns genis de la nostàlgia, els germans Duffer.
El resultat és una conclusió que, tot i que el camí per arribar-hi és força maldestre, acabarà satisfent la major part de fans de Stranger Things. No és arriscada, ni innovadora, però tampoc ho ha estat mai la sèrie. És un final que mostra respecte per tots els seus personatges i que ens reconnecta no només amb els 80, sinó també amb la pròpia infància, fos a la dècada que fos. I aquest és el gran èxit de Stranger Things; tornar a fer-nos sentir nens que tenen por dels monstres, encara que això també signifiqui desconnectar una mica el vessant crític del nostre cervell quan els guions no estan a l’altura.
Veredicte
Agradarà: als fans acèrrims de la sèrie que volien veure el Vecna derrotat.
No agradarà: a qui li cansi l’estructura repetitiva de la temporada.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7
