Després del seu pas pel D’A Film Festival Barcelona, Yo siempre a veces arriba a Movistar Plus+ com una de les apostes més contemporànies del panorama serièfil estatal. Creada per Marta Bassols i Marta Loza, i produïda per Suma Content productora de Javier Calvo i Javier Ambrossi, la sèrie construeix un relat directe i sense filtres sobre la maternitat jove i les relacions que la travessen. Està a la secció oficial de Canneseries 2026.
La sèrie parteix d’una premissa aparentment senzilla, una jove que afronta una maternitat inesperada, però ràpidament es desplega cap a un retrat més ampli sobre les relacions i les condicions materials que les sostenen.
Yo siempre a veces, segueix la Laura, una jove que es queda embarassada poc després d’iniciar una relació intensa i marcada pels excessos. La situació es trenca quan la seva parella demostra una incapacitat clara per assumir la responsabilitat del fill, amb una actitud absent i autodestructiva marcada per l’alcohol. Davant d’això, ella decideix separar-se i afrontar en solitari una maternitat inesperada. A partir d’aquí, el relat acompanya el seu procés de criança mentre intenta reconstruir la seva vida, movent-se entre la dependència familiar, les relacions d’amistat i la precarietat laboral, dibuixant un recorregut vital fràgil però persistent.
La maternitat és el centre, sí, però al seu voltant hi orbiten la relació amb la parella, amb la mare i amb les amistats, configurant un ecosistema emocional que defineix el recorregut de la protagonista. En aquest sentit, el retorn al barri i la precarietat vital connecten clarament amb Chavalas, mentre que el focus en la criança estableix un diàleg, des d’un altre lloc, amb Això no és Suècia.
Una maternitat en construcció, entre el desig de fugir i la necessitat de quedar-se
Formalment, la sèrie aposta per una posada en escena de to naturalista que es manté consistent al llarg dels sis capítols. Tot i la direcció compartida entre Ginesta Guindal, Claudia Costafreda i Marta Loza, el resultat és cohesionat i evita la sensació de fragmentació. La càmera, sovint propera i en moviment, reforça aquesta idea d’urgència vital, mentre que la fotografia, construeix una estètica que combina naturalitat i intencionalitat.
Aquest plantejament formal es complementa amb un ús narratiu molt clar de determinats recursos, com les escenes de festa dels primers episodis, que no són només estètiques sinó que funcionen com a punt de partida emocional i vital dels personatges. A mesura que la sèrie avança, aquest to es transforma, evidenciant una evolució que, tot i algun lleu daltabaix al tram central, es manté sòlida en el conjunt.
En l’àmbit interpretatiu, Ana Boga sosté el relat amb correcció, tot i que sense arribar a moments especialment destacables. En paral·lel, el personatge interpretat per David Menéndez es mou en coordenades més arquetípiques, encara que puntualment es deixen entreveure matisos que apunten a una certa desconstrucció.
Un dels aspectes més rellevants de la sèrie és la manera com integra la dimensió social. Temes com l’habitatge, la precarietat laboral o la dificultat de sostenir una vida independent no apareixen com a discurs explícit, sinó que emergeixen de manera orgànica a través de les decisions i limitacions dels personatges. Aquesta naturalitat és, probablement, un dels seus punts més forts.
En paral·lel, la banda sonora, de caràcter electrònic i contemporani, acompanya bé el conjunt i reforça el to generacional de la proposta, tot i que en alguns moments pot resultar reiterativa per l’ús d’alguns temes recurrents.
S’hauria de veure?
Més enllà del seu relat concret, Yo siempre a veces articula una idea clara: la de la persistència. La maternitat no es presenta com un destí idealitzat, sinó com un procés complex travessat per tensions, renúncies i contradiccions. El que queda és una sensació de lluita constant, on la voluntat de tirar endavant esdevé el veritable motor del relat.
La sèrie no busca grans moments de catarsi, sinó que construeix el seu discurs des de la quotidianitat, des de les petites decisions i els gestos mínims. És en aquest espai, aparentment menor, on troba la seva veritat.
Yo siempre a veces és una sèrie sòlida i coherent, que sap molt bé què vol explicar i com fer-ho. Sense ser una proposta universal, connecta especialment amb un públic jove i amb aquells que puguin reconèixer-se en les seves problemàtiques.
El millor: la integració orgànica dels temes socials i la coherència del conjunt.
El pitjor: una banda sonora que, puntualment, pot resultar repetitiva.
Nota: 8
