No haureu vist mai una sèrie com Pluribus. I és difícil trobar-ne de similars. Perquè en la majoria de ficcions, el que ens atrau és veure les interaccions entre els personatges, però aquí la protagonista es queda sola davant d’una entitat uniforme que és la resta de la humanitat. És ella contra el món. Una aposta arriscada per part de Vince Gilligan, creador de Breaking Bad, que part del públic pot rebutjar, però que qui la compra en surt recompensat amb una obra de ciència-ficció d’altíssima qualitat.
Els dilemes morals de ‘Pluribus’
Tornant a la premissa, que és complicada: a Pluribus, un virus alienígena converteix en una mateixa consciència universal pacífica, feliç i amable a tots els individus de la humanitat, menys a 12. Un d’aquests 12 és la Carol, una escriptora cínica que rebutja aquesta nova realitat i vol restaurar el món tal com el coneixem. Hi haurà altres individus, però, que no compartiran la seva posició i abraçaran aquesta nova imposada pau mundial. Al cap i a la fi, no és el que volem tots, un món on tothom viu en harmonia sense guerres ni violència?
Aquesta primera pregunta és només un dels molts dilemes morals que ens planteja la sèrie i que la fan tan fascinant. Al llarg dels nou episodis de la primera temporada que trobem a Apple TV, ens anem endinsant en l’exploració del misteri dels objectius i les normes (que en són moltes) d’aquesta ment col·lectiva, mentre, per sota la superfície, van apareixent temes tan vigents com el de la intel·ligència artificial, la globalització o la individualitat.
I quan arribem al darrer episodi ja no hi ha cap dubte del missatge que Pluribus ens vol donar. Que la colonització (en aquest cas, de les ments) elimina l’individu, elimina la cultura, elimina la humanitat. I que la privació de llibertats arriba amb un somriure a la cara, amb un discurs que fàcilment sedueix, tal com passa als Estats Units, i també ens passa a Europa.
Del creador de ‘Breaking Bad’
El més extraordinari de Pluribus és que explora totes aquestes idees, i unes quantes més, a través d’una trama senzilla, hi ha qui diria fins i tot que lenta, que se centra en els processos, en els diferents passos que suposen cada acció, des de l’expansió del virus en l’impecable primer episodi fins a la infinitat de vegades que sentim un mateix missatge al contestador automàtic sense por d’avorrir a l’espectador.
En aquest sentit, hi trobem tècniques narratives que ja li coneixíem a Vince Gilligan de Breaking Bad i Better Call Saul, amb una gran atenció al detall que també es reflecteix en la fotografia, pensada meticulosament perquè cada pla sigui estèticament estimulant i, a la vegada, ple de simbologia. I per qui es pregunti com és que Gilligan ha passat d’aquestes dues obres mestres dramàtiques a la ciència-ficció, ha de saber que abans havia treballat a Expedient X, sèrie de la qual ha reconegut ser un gran fan.
L’estrella: Rhea Seehorn
Tot plegat no se sostindria, però, sense la feina de Rhea Seehorn. Gilligan havia quedat tan satisfet amb la seva interpretació com a Kim Wexler a Better Call Saul, que va dissenyar-li el paper de la Carol a mida. I l’actriu ha respost de forma brillant. A les seves espatlles carrega tot el pes dramàtic de la sèrie, i ho fa amb tota la força requerida, sense sobreactuar ni una escena, transmeten més a través de gestos i mirades que de cap gran monòleg, tal com saben fer les millors actrius.
“E pluribus unum” és un lema tradicionals dels Estats Units que dona títol a la sèrie perquè significa “De molts, un”. La Carol és una entre molts, però és que també és única Rhea Seehorn, és únic Vance Gilligan, i és única Pluribus. Una sèrie especial que ja només per l’aposta arriscada mereixeria el reconeixement.
Veredicte
Agradarà: als amants de la ciència-ficció que mastega a poc a poc el misteri.
No agradarà: a qui tingui el cervell fregit per TikTok i no pugui aguantar una sèrie “lenta”.
Enganxòmetre: 7,5
Nota: 8,5
