La primera temporada de Rooster s’ha convertit en el debut d’una comèdia d’HBO més vist als Estats Units en els últims quinze anys. I no és d’estranyar, perquè és una sèrie creada per Bill Lawrence, autor de les magnífiques Ted Lasso, Scrubs i Shrinking, i protagonitzada per ni més ni menys que Steve Carell. Al llarg dels episodis setmanals, però, aquest gran nombre d’espectadors ha hagut d’anar ajustant les seves expectatives que prèviament tenia. No perquè sigui una mala sèrie, però sí que és una comèdia poc inspirada, que pren pocs riscos i amb un sentit de l’humor més aviat insípid.
Una història d’amor paternofilial
Rooster és el nom del protagonista de les novel·les lleugeres i testosteròniques que escriu Greg Russo (Steve Carell), un autor d’èxit que arriba a una universitat per donar una conferència. En realitat, el motiu de la seva visita és preocupar-se per la seva filla Katie (Charly Clive), que és professora i es troba en plena crisi després que el seu marit (Phil Dunster, el Jamie Tartt de Ted Lasso) l’hagi deixat per una estudiant, cosa que farà que el Greg s’acabi quedant més temps del que tenia previst.
Aquesta relació paternofilial és el cor principal de la sèrie i, clarament, el que millor funciona, perquè s’estableix una entranyable dinàmica entre un pare que vol el millor per la seva filla i s’acaba ficant allà on no el demanen i una filla que intenta trobar el seu propi camí. Tot plegat, en un context acadèmic on s’exploren de forma interessant les dinàmiques de poder en un campus universitari, així com les relacions entre el professorat o entre alumnes i professors.
El problema de ‘Rooster’
Ara bé, més enllà del Greg i la Katie, el principal problema de Rooster és que la resta de personatges tenen molt poc carisma i profunditat. Danielle Deadwyler, John C. McGinley i Lauren Tsai interpreten papers molt planers per culpa d’un guió que no s’atreveix a deixar-los jugar i una comèdia que es nota forçada i poc natural. A més, els diferents personatges estan bastant desconnectats els uns dels altres – alguns no arriben mai a interactuar – i això evita que la sèrie assoleixi allò que fa especial aquest tipus de comèdies: la sensació de found family, de família trobada.
En les anteriors propostes de Bill Lawrence – Ted Lasso, Scrubs i Shrinking, que no em puc cansar de recomanar – la found family era, precisament, un dels seus punts forts. I allò que unia els personatges t’unia a tu, com a espectador, amb la sèrie. És una llàstima que a Rooster no ho hagi aconseguit, perquè els ingredients hi són, però hi falta un punt de picant. Tot i això, no deixa de ser una comèdia lleugera i feel-good amb l’alt nivell de producció al que ens té acostumats HBO. Simplement, si la mireu, ajusteu abans una mica les vostres expectatives.
Veredicte
Agradarà: Als fans de les comèdies de Bill Lawrence que acceptin un producte seu una mica inferior.
No agradarà: A qui no li faci gràcia el tipus d’humor incòmode i forçat que proposa la sèrie.
Enganxòmetre: 6,5
Nota: 6,5
