El thriller mafiós torna. Però no com un esclat de violència èpica a l’estil Scorsese, ni com una radiografia psicològica a la Sopranos. MobLand (Tierra de mafiosos), la nova aposta de Paramount+, s’instal·la en un terreny gris, on la màfia ja no és tant una família com una empresa, i on la família, potser, només és un altre negoci a punt de fer fallida.
Amb un repartiment de luxe —Tom Hardy, Pierce Brosnan i Helen Mirren, entre d’altres—, la sèrie creada per Ronan Bennett ens endinsa en una guerra subterrània entre dos clans criminals londinencs: els Harrigan i els Stevenson. Enmig del foc creuat, Harry Da Souza (Hardy), un “fixer” carismàtic i ambigu, intenta mantenir la pau, o almenys els beneficis. Però ja no hi ha pau possible en una ciutat on tot és negoci, i el negoci ja no es fa amb les mans brutes sinó amb telèfons, polítics i pactes que podrien ser vots, sentències o execucions.
El crim com a rutina
Allà on altres sèries de gàngsters buscaven l’espectacle, MobLand busca el desgast. El pes de les generacions. La decadència d’un sistema que ja no s’aguanta ni amb codis ni amb por. L’escenari és un Londres fosc, estilitzat per Guy Ritchie als primers capítols, però cada vegada més brut, més trist, més versemblant. I aquest to crepuscular no és un defecte: és el cor de la proposta.
La sèrie no fa concessions. El ritme és pausat, fins i tot irregular en alguns trams, però aquesta és part de la seva aposta: mostrar el poder com una successió de gestos buits, de traïcions previsibles i de lleialtats que només aguanten pel record. A diferència d’altres productes del gènere, aquí no hi ha un desig de glorificar res. Els homes poderosos fan pena. I les dones —com el personatge letal i meticulós de Helen Mirren— són les úniques que semblen entendre com funciona realment el món: sense perdó, sense redempció, sense romanticismes.
És innegable que una bona part del pes dramàtic de la sèrie recau en el seu repartiment. Tom Hardy brilla en un paper fet a mida: ferit, intens, magnètic. El seu Harry no busca redempció, però tampoc l’evita. Senzillament, sobreviu entre dos mons que ja no el volen. Pierce Brosnan, lluny del seu glamour habitual, compon un patriarca envellit i desorientat, més proper a la tragèdia que a l’amenaça. I Helen Mirren, com a matriarca Harrigan, en roba l’escena cada vegada que parla, calla o sentencia.
Una aposta sòlida amb marge de creixement
MobLand no reinventa el gènere, però el tracta amb respecte, estil i una certa lucidesa política. Sap que la màfia contemporània no s’explica només amb pistoles, sinó amb contractes, algoritmes i memòries de poder patriarcal. Sap que el veritable conflicte ja no és entre clans rivals, sinó entre la inèrcia d’un sistema caduc i la realitat canviant que l’envolta.
No és una sèrie per a tothom. És densa, dialogada, amb una violència continguda però efectiva. Però si el que busques és una història criminal amb pes, amb personatges que no volen agradar, i amb una mirada crítica sobre el poder heretat, MobLand és, sens dubte, una de les sèries de l’any.
I sí, ja ha estat renovada per una segona temporada. Hi tornarem. Però ja sabem que aquí, les segones oportunitats sempre tenen un preu.
Veredicte
Agradarà: als que els atrauen els drames criminals amb personatges complexos, interpretacions potents i una mirada realista sobre el món de la màfia.
No agradarà: als que busquen acció trepidant, ritmes ràpids o una narrativa clara i clàssica.
Enganxòmetre: 6
Nota: 7,5
