El 17 de gener de cada any és el dia Internacional contra l’LGTBIfòbia a l’esport, una de les activitats que inclou més persones homosexuals dintre de l’armari, sobretot homes i principalment al futbol. Els motius són clars: els pocs que han manifestat la seva sexualitat o un mínim comportament fora de la masculinitat acceptada (com per exemple pintar-se les ungles en el cas dels homes) reben insults dels fans. Qui diu que no faria perillar algunes carreres també? Per no mencionar la discriminació de les persones trans que no poden competir en les categories que desitgen. Un meló que no obrirem en aquesta crítica de la sèrie canadenca Más que rivales, que s’emet a Movistar+, més necessària que mai i que es va convertir en el hype d’aquest Nadal a tot el món gràcies a la viralitat d’algunes escenes dels jugadors a les dutxes. Sí, la carn és feble…
Esport, masculinitat i silenci
Heated Rivalry és una col·lecció de novel·les exitoses de Rachel Reid classificades com a romanç esportiu i que fa uns dies el mateix alcalde de Nova York, Zohran Mandani va recomanar llegir durant el temporal de neu a la ciutat. Situades entorn de l’hoquei sobre gel, expliquen la història de dos jugadors, un d’americà i un de rus (tot i que sense cap intenció política en aquesta relació), que són enemics al terreny de joc, però que viuran, al llarg de diversos anys, una història d’amor en secret. Els motius són clars: tenen por que les seves flamants carreres siguin truncades en fer visible la seva sexualitat. Per aquest motiu desenvolupen falses històries paral·leles heterosexuals. Evidentment, si hi estem a favor, és perquè Más que rivales realitza un viratge narratiu que empoderarà els personatges fins que són capaços de mostrar la seva realitat al món i ho fa d’una manera, no ho negarem, prou emocionant.
La sèrie ha estat creada i dirigida pel també actor canadenc Jacob Tierney. S’ha de reconèixer que el treball de muntatge així com la posada escena dels partits, trepidant i gens avorrida, es beneficien de l’experiència adquirida al llarg de les dotze temporades de Letterkenney, una comèdia també ambientada en el món de l’hoquei sobre gel. Narrativament, la sèrie, de només 6 capítols, presenta la història lineal de l’affaire entre els dos jugadors i les seves competicions internacionals que només serà interromput (salteu al paràgraf següent si no voleu que us faci espòiler) per un capítol molt emocionant amb una sortida de l’armari en ple partit d’un jugador (no els protagonistes). Cal dir que la influència d’aquesta emocionant escena ha estat tan gran que ja s’ha reproduït a la realitat i ha estat un dels moments de caràcter no estrictament sexual més comentats a les xarxes socials. Una escena també clau de Más que rivales perquè canviarà els comportaments públics dels protagonistes. L’arc narratiu i emocional d’aquests passarà de l’hedonisme de l’atracció dels cossos (associat habitualment al comportament gai) fins al compromís i, finalment, l’acceptació de l’amor.
Del cos al compromís
Hi ha a Más que rivales una voluntat, al contrari dels seus protagonistes, de jugar la carta de la veritat, de mostrar la relació de la parella no només a la pista d’hoquei (on interpreten un paper d’enemics fent teatret) sinó de ser explícits i directes a l’hora de mostrar la seva relació en privat. La sèrie, ja des del capítol 1, mostra escenes de sexe bastant tòrrides entre els jugadors sense cap mena de tabú. Això ha fet guanyar-se els favors del públic gai, afamat per trobar productes audiovisuals que el representin i que siguin sexys; però també els seus dos protagonistes, Connor Storrie i Hudson Williams, fan les delícies del públic femení, sens dubte, un ferm aliat de la comunitat LGTBI. Si una crítica se li pot fer a la mirada homoeròtica i a la representació del cos masculí a la sèrie és que, amb l’excusa que té lloc a un entorn esportiu, presenta majoria de cossos molt normatius, musculats. Al nostre entendre li mancaria mostrar altres tipus de cossos que també existeixen al món.
Un altre dels encerts del càsting de Más que rivales és que tant Connor Storrie com Hudson Williams i els altres actors representen l’edat que els correspon de manera que fan la història més versemblant i podran participar en les noves temporades. A alguns això li semblarà un detall anecdòtic, però recordem les incongruències Rojo, blanco y sangre azul on actors de 30 anys havien de donar vida a adolescents. I, cal recordar, que la màgia del cinema no va funcionar en aquesta ocasió. O el cas la dilatació en el temps del rodatge de Heartstoppers que, mentre en el còmic només passen uns anys, en la vida real ha donat temps als actors a fer-se grans i, és clar, ara jo no hi ha manera de fer-los passar per a adolescents.
Veredicte
Agradarà: a qui vulgui una història sexy però amb missatge.
No agradarà: si el seu missatge no agrada tenim un problema com a societat.
Enganxòmetre: 9
Nota: 8
