L’any 1998, George R.R. Martin publicava la primera de tres historietes sobre Duncan the Tall i el seu escuder Egg sota el títol The Hedge Knight. I ho va fer per la fascinació que sentia per aquests personatges i per desconnectar una mica del complex entramat de la saga principal. L’arribada de la sèrie d’El cavaller dels set regnes (A Knight of the Seven Kingdoms), que en la primera temporada adapta aquest primer relat, ha complert la mateixa funció: generar en l’espectador un gran afecte pel Dunk i l’Egg i oferir una bocanada d’aire fresc allunyada de Joc de trons i La casa del drac per, paradoxalment, tornar-nos a connectar de ple amb l’univers dels Set Regnes i allò que la sèrie original havia estat capaç de transmetre.
Simplicitat i comèdia
La distància respecte de Joc de trons es fa evident en dos importants aspectes: el to i l’escala. Ja des de l’inici, l’èpica sintonia de la sèrie original queda bruscament tallada per la diarrea del Dunk, marcant un to molt més còmic i desenfadat que funciona perquè va de la mà del segon aspecte – el de l’escala. El cavaller dels set regnes se centra en un personatge nascut de la pobresa que l’únic que vol és competir en un torneig com a cavaller i la seva entranyable relació amb un nen que l’únic que vol és ser el seu escuder. I ja està. Evidentment, apareixen més personatges i la cosa es complica, però la mida de la història es manté sempre petita, amb ambicions senzilles i en una sola ubicació on els protagonistes poden respirar per endinsar-nos-hi també a nosaltres.
Els detalls estan cuidats, els personatges tenen temps per desenvolupar-se i el ritme sap prendre-s’ho amb calma. Tot al contrari del que havia estat el final de Joc de trons, que s’endú una clara lliçó: per trobar màgia en aquest univers no calien dracs ni caminants blancs, només un bon guió. Hi ha menys pressupost, sí, i hi ha menys espectacle (tot i que la forma com estan gravats els combats són una delícia de veure), però la seva limitació també és la seva millor virtut: simplicitat, precisió i cura per transmetre les emocions. I així, que un personatge reveli la seva identitat o que un altre decideixi lluitar pel protagonista pot tenir molt més impacte que una batalla sencera contra zombis de gel.
Una adaptació fidel i encertada
El cavaller dels set regnes és decididament fidel a l’obra original – de fet, George R.R. Martin hi ha estat molt involucrat – i ha encertat en totes les decisions a l’hora d’adaptar-la. D’una banda, en el repartiment, especialment Peter Claffey com a Dunk, que encarna tota la seva innocència, força i bondat; i Dexter Sol Ansell com a Egg, un jove actor destinat a l’èxit pel seu carisma, delicadesa i grandíssima capacitat còmica. I és que el mateix Martin assegura que veure’ls actuar era com veure els personatges que ell havia escrit sortits directament del llibre. I m’atreviria a dir, fins i tot, que la química del duo supera a la que llegíem en les seves pàgines.
D’altra banda, en l’estructura de la sèrie: sis episodis de mitja hora cada un (que, per cert, estan disponibles en doblatge català). D’entrada, la idea va rebre algunes crítiques. “Per què no en fan una pel·lícula?”, “Per què capítols tan curts?” “Ara hem d’esperar una setmana?”. Però l’encert és evident. Dividir-ho en sis episodis i estrenar-ne un cada setmana no ha fet més que alimentar la conversa entre els fans i generar “hype” (a veure si altres plataformes aprenen d’HBO i no ho treuen tot de cop). I la brevetat, a més d’encaixar amb el to més còmic, només ha provocat que els espectadors sempre es quedessin amb ganes de més. I què millor que això, no?
L’essència del llibre, a la pantalla
En definitiva, crec que només podem estar agraïts al showrunner de la sèrie, Ira Parker, pel gran amor i respecte que ha demostrat envers la meravellosa obra de George R.R. Martin. Per alguna cosa l’autor hi té una gran relació, a diferència del que passa amb Ryan Condal, responsable de La casa del drac, amb qui la comunicació ha quedat trencada. I La casa del drac continua sent una gran sèrie, encara que últimament hagi rebut més crítiques de les que mereix, però la podríem definir com un spin-off de la sèrie Joc de trons, mentre que El cavaller dels set regnes seria més un spin-off de la Cançó de gel i foc, de la font original. Una brillant adaptació que aconsegueix traslladar tota l’essència del llibre a la pantalla, tal com ho havia fet en els seus bons moments Joc de trons.
Veredicte
Agradarà: als fans de l’univers dels Set (o nou?) Regnes.
No agradarà: a qui mirés Joc de trons pels dracs i els caminants blancs.
Enganxòmetre: 9
Nota: 9
