Jafar Panahi és un dels grans directors no ja del cinema iranià sinó mundial. Un simple accidente, el seu darrer film, arriba a les pantalles avalat per haver-se fet la preuada Palma d’Or del festival de Canes. El film, que es mou entre la comèdia negra i el thriller, presenta un revenja amb el recent passat del seu país que viu un gris període polític de censura i repressió a tots els nivells. Una situació que Panahi coneix perfectament, ja que ell mateix ha patit un arrest domiciliari de més de 10 anys que va acabar gràcies a una vaga de fam.
La pel·lícula ha continuat sumant premis més enllà de Cannes i és una de les cinc finalistes a la Millor pel·lícula estrangera als Oscars. Un recorregut certament sorprenent. A partir del 6 de febrer la podem veure a Filmin.
Una nit qualsevol un matrimoni i el seu fill tornen a casa quan, accidentalment, atropellen un animal. Cercant ajut van a parar a un taller regentat per un mecànic que, immediatament, reconeix l’home com un dels seus torturadors. El segresta i decideix venjar-se, però, com que no acaba de tenir-ho clar, iniciar una cerca per la ciutat d’altres víctimes del règim que també van passar per les seves mans. A mesura que avanci la història anirem coneixent els actes d’aquest no tan presumpte agressor institucional.
Un simple accidente dol i venjança
Un simple accidente està construïda com, és un dir, una comèdia acumulativa de personatges dolguts que volen identificar clarament al personatge per executar la seva venjança. Són bona gent i ens ho demostraran al llarg de la història (i no segueixo per no fer espòiler). El director iranià ens parla de victimaris i de violència, però també de persones ferides que, per un moment, tenen l’oportunitat de reparar en forma de venjança el dolor i la humiliació patits com a represaliats polítics. Però Panahi, evitant caure en la típica idea de la llei del Talió, és a dir, de l’ull per l’ull (com sí que fan els films del gènere de rape and revenge), opta per llençar preguntes a l’espectador que presencia sobre els impulsos de venjança però també de la possibilitat del perdó.
Pots perdonar el teu torturador? És moral caure en el mateix comportament que el dominador? És millor deixar el passat enrere? Aquestes i altres qüestions travessen els personatges d’un film que, en certa manera, sota la comèdia amaga un poderós thriller polític de vernís costumista.
Un simple accidente és una pel·lícula de narrativa que canvia de forma en funció del moment i la intenció i això, unit a la denúncia política sense perdre els valors ètics i morals, és li han proporcionat la Palma d’Or. Panahi és un director que ja coneix l’èxit ‘festivaler’ i ja fa vint anys va triomfar a Venècia amb El círculo un film de metafòric títol que demostrava la impossibilitat de llibertat per una dona al seu país. Ara ens presenta un film de misteri inicial, que ens fa dubtar de qui serà realment el protagonista (el victimari victimitzat) que passa per una comèdia de vitriol negríssim (Berlanga podria signar aquesta part) fins que al terç final ens enlluerna amb dos intensos plans seqüència descriuen els dubtes dels protagonistes i la solució final. Un poderós desplegament narratiu que traspua pensament humanista i un pessic de justícia social.
Veredicte
El millor: La capacitat de síntesi narrativa i valentia de Panahi.
El pitjor: Que, en part, estigui basada en lamentables fets reals.
Nota: 9
