The Plague és una pel·lícula que parla de bullying, però no ho fa de la manera habitual. No és una pel·lícula que busqui el drama directe ni la llàgrima fàcil. Utilitza el terror psicològic i la incomoditat per parlar de la pressió de grup i de la necessitat d’encaixar. Moltes vegades, la violència no ve d’un cop, sinó del silenci i de mirar cap a una altra banda.
La pel·lícula segueix en Ben (Everett Blunck), un noi introvertit que arriba a un campament de waterpolo. Allà tot funciona a través d’un grup que lidera Jake (Kayo Martin). Per poder formar part del grup, adopta les actituds dels altres. S’allunya del noi que tothom rebutja, un noi amb una estranya afecció a la pell que anomenen “la plaga”.
A partir d’aquí, la pel·lícula construeix tota una atmosfera de tensió constant. Ningú vol estar a prop d’aquest noi, ningú vol ser el següent. El grup funciona gairebé com un organisme que decideix qui forma part i qui queda fora.
El film, dirigit per Charlie Polinger en la seva òpera prima, es mou entre el drama adolescent, el thriller i el terror psicològic. Ho fa, però, sense sustos. En aquest sentit, la pel·lícula juga més amb la idea del terror que amb el terror en si.
Unes interpretacions de 10
El protagonista, interpretat per Everett Blunck, és un personatge interessant perquè es mou constantment en una zona grisa. És el nen correcte, el que sap com comportar-se, però també el que calla al principi, el que observa, el que es deixa arrossegar pel grup.
La pel·lícula parla de bullying, sí, però sobretot parla de la necessitat d’encaixar. I aquí és on el film és més incòmode, perquè no assenyala només el líder que fa bullying, sinó també tots els que miren, tots els que callen, tots els que riuen per no ser els següents. La “plaga” funciona en aquest sentit més com una metàfora que com un element de terror: és la diferència feta cos, és el motiu pel qual el grup pot justificar l’exclusió.
La música ajuda a crear tensió i terror.
Un dels elements més importants de la pel·lícula és la música, que està constantment present ajuda a crear aquesta sensació de tensió contínua i terror. A vegades fins i tot massa, perquè pràcticament no deixa respirar l’espectador, però al mateix temps és el que construeix aquesta sensació de terror psicològic. Hi ha dues escenes clau, especialment les escenes de ball, on la música i el cos dels personatges ho expliquen tot sense necessitat de diàleg, i on la pel·lícula deixa molt clar el seu missatge.
Visualment, la fotografia de Steven Breckon no busca tant recrear el 2003 com crear una textura concreta, una imatge una mica fora del temps. En canvi, l’espai sí que és molt important: el campament, la piscina, els vestidors. Sobretot els vestidors, que és on realment es veuen les dinàmiques de poder, la vergonya, el cos, la mirada dels altres. Tot passa molt pel cos en aquesta pel·lícula: el cos malalt, el cos que canvia, el cos que és jutjat, el cos que ha d’encaixar.
La pel·lícula ha passat per festivals com el Festival de Cannes, el Festival de Sitges i el Festival de Deauville, i també ha estat nominada als Independent Spirit Awards. En el seu pas per Barcelona, a l’Americana Film Fest, ha guanyat el Premi de la Crítica Catalana, i és bastant representatiu perquè és probablement una de les pel·lícules més diferents i incòmodes que han passat pel festival.
S’hauria de veure?
No és una pel·lícula perfecta. Hi ha moments en què sembla que no acaba de saber cap on va i el final no és del tot clar o del tot tancat. Però també és veritat que és una pel·lícula que no busca donar respostes fàcils, sinó generar una sensació i fer-te pensar en com funcionen els grups, en com es construeix la violència i en com, moltes vegades, el més dur no és el que es fa, sinó el que no es fa.
És una pel·lícula que probablement no connectarà amb tothom, perquè no és directa ni fàcil, però sí que és una proposta molt particular dins del cinema independent actual.
Si interessa el cinema que parla més de sensacions, d’atmosfera i de comportaments socials que no pas d’una història tancada, és una pel·lícula que pot resultar especialment interessant, sobretot perquè planteja el bullying des d’un lloc diferent, més incòmode i més gris, i precisament per això deixa una sensació que dura més enllà del final.
Nota: 7
