Veient el tràiler de The Drama, és fàcil pensar que ens trobem davant d’una història romàntica convencional. Una parella atractiva, una boda a punt de celebrar-se i tots els ingredients d’una d’aquelles pel·lícules sobre l’amor idealitzat. Però la realitat és una altra. Sí, és una història d’amor, però també és una pel·lícula que posa aquest amor contra les cordes i el converteix en un camp de debat moral.
La història segueix Emma (Zendaya) i Charlie (Robert Pattinson), una parella que està a punt de casar-se quan una revelació inesperada altera completament l’equilibri de la seva relació. El que podria haver estat un simple gir de guió acaba convertint-se en el motor d’una reflexió molt més profunda sobre la confiança, la identitat i la manera com construïm les nostres relacions.
El guió és l’element més fort del film.
El guió és probablement l’element més fort del film. La manera com introdueix el conflicte és especialment intel·ligent. Tot neix durant una llarga conversa al voltant d’un sopar, una seqüència que trenca el ritme que havia portat la pel·lícula fins aquell moment. És una escena aparentment senzilla, però està construïda amb una precisió admirable. La revelació no arriba com un cop d’efecte gratuït, sinó com una conseqüència natural de la situació. Això fa que el conflicte sigui completament creïble i que l’espectador pugui entendre les diferents posicions que apareixen a partir d’aquell moment.
A partir d’aquí, The Drama deixa de parlar només d’una boda i comença a parlar de les preguntes que sovint preferim evitar. Què passa quan descobrim alguna cosa que altera la imatge que teníem de la persona que estimem? Fins a quin punt coneixem realment l’altre? És possible mantenir la confiança quan una certesa desapareix? La pel·lícula no ofereix respostes fàcils i aquest és un dels seus grans encerts.
Tot i que hi ha personatges que es posicionen clarament dins del debat, especialment durant el sopar que desencadena la crisi, el film deixa prou espai perquè l’espectador construeixi la seva pròpia mirada. Acompanyem principalment Charlie, i això fa que empatitzem més amb el seu dilema. Les seves preguntes acaben sent també les nostres. La pel·lícula no busca tant dir-nos què hem de pensar com obligar-nos a pensar.
La química entre Zendaya i Robert Pattinson és fonamental.
La química entre Zendaya i Robert Pattinson és fonamental perquè tot això funcioni. Sense aquesta connexió, el conflicte perdria força. En canvi, la relació resulta creïble des del primer moment, i això fa que la crisi tingui un impacte emocional molt més gran. Tots dos ofereixen interpretacions sòlides i sostenen una pel·lícula que descansa principalment sobre les seves espatlles.
A nivell formal, el film encaixa perfectament dins del segell d’A24. Hi ha una aposta clara per posar tots els recursos al servei de la història. Les localitzacions són limitades, els personatges són pocs i la posada en escena és relativament continguda. Però això no és una limitació, sinó una decisió conscient. Tot està orientat a reforçar el conflicte central.
També és interessant la manera com la direcció juga amb els records, els pensaments i petites alteracions de la linealitat narrativa. Al principi pot generar certa desorientació, però un cop entres en el joc proposat per la pel·lícula, aquest recurs acaba enriquint l’experiència. Més que confondre, ajuda a entendre l’estat mental del protagonista.
Visualment, la pel·lícula presenta aquesta textura lleugerament granulada tan característica d’algunes produccions d’A24. La fotografia no busca destacar per ella mateixa, sinó crear una atmosfera íntima i propera. Els colors, sovint suaus i poc cridaners, mantenen l’atenció centrada en els personatges i en els seus conflictes interns. La música, per la seva banda, és discreta i mai intenta imposar-se a la narració.
Potser per això mateix la pel·lícula deixa una sensació curiosa quan s’acaba. No és tant una emoció concreta com una mena de xoc. No surts entusiasmat ni devastat. Surts pensant. I probablement aquest és el seu objectiu.
Amb segell d’A24
No crec que sigui la pel·lícula de l’any ni una obra destinada a revolucionar el cinema contemporani. Però sí que és una proposta sòlida, intel·ligent i capaç de plantejar preguntes incòmodes sobre la confiança i les relacions humanes. I només per això ja val la pena.
Vaig tenir l’oportunitat de veure-la als renovats Mooby Gran Sarrià Club, una sala que ha fet una aposta clara per millorar l’experiència cinematogràfica sense perdre la seva essència. Més que una reforma estètica, la renovació se centra en la comoditat de l’espectador, amb noves butaques reclinables, més amples i espaioses, que transformen completament la manera de viure una sessió de cinema. No és un film que necessiti grans artificis visuals per funcionar, però sí un espai on poder concentrar-se i deixar-se portar per les seves preguntes i els seus silencis.
És d’aquelles pel·lícules que probablement també funcionaran molt bé quan arribin a plataformes, però que en una sala còmoda i amb el silenci adequat aconsegueixen que les seves reflexions ressonin amb molta més força.
S’hauria de veure?
Sí. No perquè sigui una experiència espectacular o perquè reinventi el drama romàntic, sinó perquè aconsegueix una cosa molt més difícil: convertir una història aparentment petita en una reflexió profunda sobre la confiança i les certeses que construïm al voltant de les persones que estimem.
És una pel·lícula que et deixa preguntes obertes molt després dels crèdits finals. I sovint aquestes són les pel·lícules que més temps es queden amb nosaltres.
Lo millor: La manera com el guió transforma una història romàntica aparentment convencional en un debat sobre la confiança, l’ètica i la identitat. També destaca l’excel·lent química entre Zendaya i Robert Pattinson, imprescindible perquè el conflicte funcioni.
Lo pitjor: Alguns dels recursos narratius relacionats amb records, pensaments i petits salts temporals poden generar certa confusió durant els primers minuts. No és un problema greu, però exigeix un temps d’adaptació abans d’entrar completament en la proposta.
Nota: 7
