El nord-americà Michael Sarnoski va generar cert interès amb el seu primer llarg de 2021: “Pig”, alhora un dels millors films de Nicholas Cage dels seus més aviat lamentables darrers temps, amb potser alguna altra excepció que caldria burjar entre els seus generalment anodins títols. “The Death of Robin Hood” era ja un dels projectes del director abans fins i tot d’afrontar la direcció de “A Quiet Place: Day One” a petició de John Krasinski, una seva segona pel·lícula tan innecessària com només significativa per la dosi emotiva que Sarnoski vessa en un material ja mancat de qualsevol originalitat.
“The Death of Robin Hood” participa del mateix esguard nihilista dels seus dos primers llargs –per bé que a la preqüel·la “A Quiet Place: Day One” s’albira una lleu esperança– quant a la natura humana i la vida. Tots els seus films tenen personatges trencats, summament afligits, que semblen voler retirar-se del món i potser morir, amb un tractament de les històries aspre, dur, inclement, molt realista i també sòrdid.
Amb un títol, aquest tercer, que evoca directament el final d’algú, ja podem imaginar que no serà un film “alegre com unes castanyoles”. I aquest algú és el llegendari Robin Hood, el qual associem amb Errol Flynn i les alegres aventures al bosc de Sherwood i contra el sheriff de Nottingham, el tirà a favor de l’usurpador Rei Joan. “Mai no va ser un heroi”, diu el cartell del film. Tota una declaració de principis, perquè, efectivament, el Robin Hood d’Hugh Jackman és un home desgastat, cansat de dur una vida a la intempèrie i de sobreviure només perquè és més fort i destre en un món de desesperats que primer occeixen i després s’estalvien la pregunta.
Aquí, Robin Hood no és cap noble, no té res, no defensa cap causa dels desvalguts; està sol i sense projecte de vida. Tot el que té és un passat que l’encalça indefallent. Familiars (a voltes gairebé nens i nenes) d’homes i dones que Robin ha mort per motius que sospitem no són nobles, l’encalcen a la cerca de venjança.
The Death of Robin Hood: el cavaller errant
Aquest Robin vol morir en pau, i només vol trobar el lloc on fer-ho. Més enllà que, com el Rei Artur, es tracta d’un mite que hauria pogut tenir una base real, tot indica que abans dels relats escrits deuria haver balades cantades perdudes en el temps sobre aquest magnífic arquer, i que deurien fer referència a algun tipus de personatge o personatges d’origen saxó enfrontats, junt amb una bona colla de desheretats i desposseïts, als invasor normands en ser expulsats de llurs propietats o vides, ja fossin fins i tot nobles o petits propietaris rurals o rodamons.
Aquest substrat històric, polític i nacionalista, però, perd força amb el temps (per bé que els clàssics de Hollywood ho recullen a voltes), i tot es redueix a una lluita d’estrats socials i de tirania angevina imposada. Els primers esments escrits coneguts són de 1377 i 1380, per part de William Langland i John de Fordun, però sembla que el ressò popular del personatge ja existia i s’escampà als segles XIV i XV, i s’estén per fets situats entorn al segle XII, en el context d’un Rei Ricard Cor de Lleó retornat de Les Croades i d’un captiveri, que ara dirimeix territoris normands als francesos, mentre son germà Joan Sense Terra conspira contra ell. Però el film se situa en 1247, d’acord amb el text en què es basa: “The Death of Robin Hood”.
La primera versió impresa conservada és “A Gest of Robyn Hode”, d’inicis del segle XVI (per bé que per estil probablement es va escriure a finals del XIV): un recull de diverses aventures i contes del personatge i els seus Merry Men. Aquí, però, ja se situen les aventures entre 1272 i 1483 –contràriament a la tradició més generalitzada al segle XII–, encara, però, sota domini Plantagenet, i per tant sota un dels reis Eduard. “Robin Hood’s Death”, la balada que, com dèiem, inspira Sarnoski, alhora guionista del film, pren les sis darreres estrofes d’ “A Gest…”, aquelles centrades en la mort de l’heroi, i n’amplia el relat.
De fet hi ha dues versions impreses diferents del text, la més fragmentada perquè s’han perdut parts, és del segle XVII, i la més completa ja del XVIII. L’heroi, emmalaltit, decideix anar al Convent de Kirkless, al Yorkshire occidental, per tal que el sani sa cosina, priora de l’indret. Però aquesta, que té un afer amb el noble Red Rogers (el Roger de Doncaster d’ “A Gest…”) també enemic de l’heroi, té agenda oculta i una inexplicada animadversió al cosí; sagna més del compte un confiat Robin, el qui tot veient a prop la fi, demana l’arc al seu ben volgut i fidel Little John tot dient-li que el soterrin allà on la fletxa que surt per la finestra es clavi.
Com es pot percebre en aquesta situació, ja el text esdevé fosc i conspiratiu, i justament això és el que interessa a Sarnoski i configura el final de la segona part del film, per bé que amb matisos més densos. El que aquí és important és que ja en els textos dels segles que més projectaren la llegenda, s’albira que no totes les gestes de l’heroi han escampat l’agraïment i l’admiració arreu. El que Sarnoski farà, això sí, és enfosquir encara més la situació, i injectar en la voluntat de Robin una barreja de sentiments a mig camí del penediment, i la necessitat d’expiar les atrocitats irracionals que ha comés al llarg de la seva vida. Des de l’inici veiem un home torturat, que se sent un impostor a causa de la fama, la qual no s’adiu amb la realitat; i en algun indret amagat de sa ànima, també apunta un pòsit frustrat de bondat que les circumstàncies no li han deixat exercir prou.
El paper de la priora troba ressò en la germana Brígida del film, encarnada per Jodie Comer aquí allunyada del que la va projectar a la fama: la Villanelle de la cínica i atroç però còmica sèrie britànica “Killing Eve”. Els fets de la priora també queden recollits en el personatge de Marian, la companya de Robin Hood encarnada per Audrey Hepburn a l’immens film de Richard Lester, “Robin and Marian”. En aquest film, Marian enverina el seu volgut (Sean Connery), malferit en un combat singular contra el seu etern enemic, el sheriff de Nottingham (Robert Shaw), perquè sap que el món d’ambdós s’ha acabat. S’enverina també amb la mateixa pòcima; el pas i el pes dels vint anys transcorreguts des de llurs bons temps acaben per fer-la lúcida quant a la realitat que viuen ara, encalçats pel rei Joan i sense perspectives reals. Llavors, igual que a la balada, Robin dispara la seva darrera fletxa i esmenta ser soterrat allà on caigui.
El film de Sarnoski es divideix en dues parts. A la primera, situada al nord d’Anglaterra, a la Franja Celta, Robin es troba de nou amb el fidel Little John (Bill Skarsgård), igual d’expeditiu i tant perdut com ell perquè ha estat expulsat, per part dels antics propietaris, de la granja que s’havia apropiat; a més li retenen la muller i la filla, a les quals sotmeten a servitud. L’heroi l’ajudarà a recuperar-ho tot, però desperta la ira del senyor de la guerra que controla el territori un cop els legítims propietaris li fan saber que han estat desposseïts novament. En l’inclement, cruel i sagnant combat que segueix, Robin queda moribund, i John, que ho ha perdut tot, el deixa a les portes d’una abadia situada convenientment a una illa del nord d’Anglaterra, on sanen tothom necessitat sense importar qui sigui, i que regeix la germana Brígida. La segona part, més intimista, emocional, reflexiva i obaga, gira entorn de la seva recuperació en ple procés d’expiació i d’acceptació, però on no mancaran intents de venjança pels fets de la granja per part d’algun supervivent i l’aparició de la filla de Little John, Margaret (Faith Delaney), oblidada pel món després del desastre, i cap a la qual Robin se sentirà obligat.
Tanmateix, Robin oculta a Brígida qui és realment; un leprós resident (Murray Barlett), amb qui l’arquer fa amistat perquè l’ha reconegut, li fa veure, a través de converses sobre l’acceptació dels pecats i de llurs conseqüències, que ha de dir la veritat a la germana. De la confessió se’n derivarà un dilema i tot un altre drama que hauran d’afrontar tots dos.
La cinta, producció nord-americana, ha costat uns 25 milions de dòlars, produïda per Lyrical Media, amb contribucions de Ryder Picture Company. Entre els productors hi ha el propi actor Hugh Jackman, així com Aaron Ryder (“Greyhound”; “Arrival”); Andrew Swett, i Alexander Black. S’ha rodat en 35 mm, i la projecció presenta canvis de la relació d’aspecte en funció de l’escena. El projecte es va anunciar durant el Festival de Cannes de 2024. El rodatge es va iniciar el febrer de 2025 a Irlanda del Nord, i va acabar a finals de març del mateix any, en localitzacions com ara Silent Valley, Murlough Bay, i Glenarm; també als estudis del Port de Belfast. Part de les escenes exteriors que s’esdevenen a l’abadia de l’illa s’han rodat a l’espectacular fortalesa de Rock of Cashel, Comtat de Tipperary, a la República d’Irlanda, on també s’ha rodat alguna altra escena. La post-producció ha estat a les instal·lacions Yellowmoon de la localitat de Holywood, al Comtat Down de la pròpia Irlanda del Nord.
El director de fotografia ha estat el fidel Pat Scola (¨Pig¨; “A Quiet Place: Day One”), que ha emprat una paleta canviant, però majoritàriament amb ocres i blaus pronunciats, que el gra del suport químic incrementa tot proporcionant una dimensió aspre i realista. Sarnoski ha admés la influència de films com ara “El manantial de la doncella”, d’Ingmar Bergman i “Valhalla Rising”, de Nicolas Winding Refn, quant a determinat to sec, cantellós i sòrdid.
Veredicte
El millor: La desmitificació realista, plena de càrrega emocional i entorn de l’ètica en Robin, i més tard en la Germana Brígida, a un drama sec prototípic de Michael Sarnoski.
El pitjor: Una certa lentitud de la segona part, decididament més reflexiva, que a voltes sembla no avançar amb prou “punch”.
Nota: 8
