Per Adriana Martín Vallejo
La pel·lícula lituana Slow (2023), dirigida per Marija Kavtaradze i guanyadora del Premi a la Millor Direcció al Festival de Sundance del mateix any (disponible a Filmin), no explica una història, sinó silencis. La sensibilitat coreogràfica que posseeix el film encaixa a la perfecció amb els vidres fràgils de la intimitat i el desig, per mostrar que l’amor existeix més enllà de la concepció hipersexual que s’ha atorgat a les relacions de parella actuals, més enllà del contacte físic, més enllà de les convencions socials heterosexuals establertes.
L’obra ens presenta la relació romàntica entre Elena (Greta Grinevičiūtė), una professora de dansa, i Dovydas (Kęstutis Cicėnas), un intèrpret de llengua de signes que es defineix com a asexual. La directora va expressar a una entrevista pels Golden Globes l’essència del projecte:
“Vaig començar a tenir interès pel tema quan em vaig trobar amb un article en línia sobre l’asexualitat. Em va semblar molt interessant i vaig començar a pensar com deu ser de confús viure en un món tan sexualitzat quan a una persona realment no li interessa ni li importa el sexe. Així doncs, quan vaig començar a llegir sobre això per primera vegada, em vaig enganxar”.
Aquesta curiositat es va plasmar a la narrativa: “Un dels personatges principals és asexual i el punt focal d’aquesta pel·lícula és la història de la relació entre ell i una ballarina que no és asexual. Tot i això, aquest no és el tema principal de la meva pel·lícula”.
Slow: més enllà dels clixés del cine romàntic
La creació de Kavtaradze fuig dels codis del gènere cinematogràfic de drama romàntic tradicional per endinsar-se en la duració com un espai de coneixement de la identitat mútua. En una societat on la immediatesa i els estímuls instantanis produeixen quantitats exagerades de dopamina, la directora canvia les normes: instaura la pausa, l’escolta i el respecte del ritme de l’altre.
L’univers de l’Elena; la connexió física, el contacte, la música, el cos (associat amb la figura de la dansa) contrasta amb la distància, silencis, interioritat del Dovydas. Els dos llenguatges (el ball i la comunicació no verbal) intenten establir un diàleg que deixa a l’espectador endinsar-se en la representació de com ens relacionem quan les paraules són insuficients. La càmera, al llarg de tot el llargmetratge, aporta una mirada propera (captura els gestos facials, els espais buits, les mirades, les mans) plena de fragilitat, però també de veracitat.
Destaca la llum no artificial, els espais naturals, els tons suaus, els plans estàtics, una bellesa minimalista en la llar, tots aquests elements generen una atmosfera íntima, de presència. El muntatge va acompanyat del títol de la pel·lícula, però mai és innecessari. El temps de cada pla és el just i vital per sentir els significats més enllà de les línies del guió, la intertextualitat que els personatges generen durant els 104 minuts de la cinta.
L’autora no només tracta l’asexualitat amb naturalitat i amb respecte, sinó que edifica una història d’amor en la qual no hi ha jerarquies, l’absència del contacte sexual no implica manca de passió o de compromís emocional. Es desafia la mirada normativa envers aquesta orientació, hi ha una escletxa de tendresa entre carícies i finestres poc experimentades en el món del segle XXI, un món ple d’imatges accelerades sense fi. Les interpretacions dels dos actors transmeten una honestedat fascinant, la química a base de silencis compartits. Sense necessitat d’emfatitzar res.
Slow és una obra sobre la vulnerabilitat, comprendre l’altre sense la voluntat de posseir-lo i tancar-lo en una capsa. La necessitat d’estimar des de l’ànima i no des de la demanda per omplir un buit o minvar la solitud interior. A vegades, la vertadera passió radica en el fet de saber contenir-se.
