Podríem considerar Crime 101 (Ruta de escape) com a una pel·lícula de “lladres i serenos” força típica. Tenim el lladre sofisticat i eficient de guant blanc (Davis –Chris Hemsworth–) amb infantesa i primera joventut fosca; el policia obsessionat a enxampar-lo (Lou –Mark Ruffalo–) abans que faci el seu definitiu i més sonat cop, i precisament per aquesta obsessió esdevé enuig de caps i companys de feina, amb un divorci recent, i d’altres conflictes personals; i tot un seguit de personatges que guarneixen la situació.
Hi és una executiva de l’empresa d’assegurances (Sharon –Halle Berry–) igualment interessada a enxampar el lladre, que sospita de la pròpia joieria, i que acaba per descobrir que mai no formarà part de l’equip directiu de l’asseguradora per bé que se li ha promès manta vegades perquè ha estat al segell no per les seves capacitats sinó en condició d’esquer femení, i nota que s’està fent gran i ha tocat sostre.
Hi és l’organitzador dels cops mestres (Money –Nick Nolte–), el qui dona els encàrrecs amb la informació corresponent a Davis, que després mou el material robat i que, després d’anys de col·laboració, li és indiferent canviar de lladre quan Davis no veu clar un dels cops que Money li planteja. El lladre competidor és Ormon (Barry Keoghan), amb força menys estil, sense escrúpols si cal ferir o occir, i disposat a bandejar Davis des del primer minut. Encara hi ha Maya (Monica Barbaro), la noia que xoca contra el cotxe de Davis, qui tindrà un ‘flirt’ amb ella tot i ser força matusser en el tracte social.
Els secrets que fan de Ruta de escape un film diferent
Naturalment, per bé que Davis du de cap de fa molt en Lou, i és absolutament discret i meticulós en la seva feina, contrari a tota violència i definitivament procliu a una execució exquisidament polida, punxarà en determinat moment, per fer bullir l’olla, pel cúmul de contratemps i enemics.
Però el que fa que el film destaqui una mica pel que fa al comú de productes semblants, el que fa que romangui un xic més en la nostra memòria d’allò que seria esperable en aquest tipus d’entreteniment, rau en el fet que els personatges estan ben dibuixats, es mouen en l’ambigüitat moral que es moneda comú en el món que ens toca viure: no hi ha bons i dolents, només gent pressionada, desesperada, necessitada enmig de la jungla inclement que és el nostre món occidental, i gent sense escrúpols que s’aprofita de l’infern que és tot plegat però alhora també és part de la voràgine. Ningú no és perfecte, i tothom lluita, sovint inútilment, per sortir del forat que allunya de la realització personal i del benestar, sigui aquest material, anímic, afectiu, espiritual o tot plegat.
Naturalment que la matèria de partida és Crime 101 (Ruta de escape), la novel·la homònima curta de Don Winslow inserida en el seu volum de relats Broken (Rotos). La 101 és una cèlebre autopista que ressegueix el litoral de Califòrnia, i que és el camp d’acció de Davis, del qual se n’ha adonat Lou. Winslow és l’autor de novel·les que han inspirat d’altres films homònims com ara Savages, d’Oliver Stone, amb John Travolta, Benicio del Toro i Salma Hayek, i ha coescrit el guió de “Crime 101” amb el propi director anglès, Bart Layton.
Referents i tributs
Layton és bàsicament conegut pel documental britànic The Imposter, entorn a un francès que es va fer passar per un adolescent americà que va desaparèixer de casa seva, a Texas, temps enrere. També fou reconegut el 2018, en el Festival de Sundance, per American Animals, un peculiar docudrama, inspirat en fets reals, entorn al robatori d’un valuós llibre, i que ja comptava amb l’actor irlandès Barry Keoghan, probablement més conegut pel seu paper al film de Yorgos Lanthimos, “The Killing of a Sacred Deer”.
Per bé que som a un film de ficció, quelcom del passat com a cineasta procliu al docudrama ha fet que Layton hagi rodat diverses escenes al carrer preses directament amb els actors, a ciutats i indrets senyers de Califòrnia com ara Beverly Hills, Long Beach, West Hollywood, o dins l’àrea de Los Ángeles: Pacific Palisades, Echo Park o Holmby Hills, a banda de, naturalment, la pròpia autopista 101.
Per tal d’estalviar pressupost –que alguns han aventurat que ha pujat a uns noranta milions de dòlars–, es va arribar a suggerir que aquest marc de costa californiana s’acabés rodant a Austràlia o Sud-àfrica, però Layton, dut pel seu sentit de realisme, es va negar a trair el marc establert pel propi escriptor de la novel·la.
A les persecucions de cotxes no es van emprar gairebé efectes digitals, i tot el tractament visual té un caire verista subratllat per la notòria fotografia crua d’Erik Wilson (Better Man); de fet, Layton no s’ha cansat de repetir que Chris Hemsworth ha afrontat moltes de les escenes arriscades, inclosa la conducció de cotxes a altíssimes velocitats pel mig de la ciutat. Segons sembla, l’actor també es va preparar el paper mitjançant entrevistes amb autèntics lladres de joies, alguns dels quals va haver de veure a la presó.
Es evident que Layton ha tingut presents alguns grans clàssics “heists” com ara les excel·lents “The Thomas Crown Affair” i “Bullitt”, “Heat”, o fins i tot la més recent “Drive”, de Nicolas Winding Refn; però el propi novel·lista, al seu volum, “Broken”, fa homenatge als cèlebres escriptors dels gèneres noir i policíac Elmore Leonard i Raymond Chadler, i també, per si fos poc, a l’actor Steve McQueen.
Hom informa que Bart Leyton havia llegit la novel·la el 2020, durant el temps de pandèmia, mentre patia els efectes de la COVID, que l’havien privat del gust i l’olfacte. Amazon i Netflix es van interessar per l’adaptació cinematogràfica, i sembla que l’oferta d’Amazon hi va guanyar després d’un estirar i arronsa intens. La cinta és una coproducció entre els EUA i el Regne Unit, en la qual, a banda Amazon, s’hi han sumat productores destacades com ara Working Title Films i RAW, entre d’altres. Amazon s’ha quedat amb la distribució americana, mentre la resta ha estat per a Sony. Els propis Leyton i Hemsworth consten com a productors de la cinta, entre d’altres.
A banda de la presència testimonial de Nick Nolte, també cal esmentar la inesperada de Jennifer Jason Leigh, a una breu escena de Ruta de escape com a exdona de Lou.
Veredicte
El millor: El verisme visual de la posada en escena, i un argument i tractament de personatges adults amb una visió inclement de la vida fortament convincent.
El pitjor: Un desenllaç que no està a l’altura de la trepidant seqüència conclusiva, carregada d’extrema tensió fruit, en part, de l’extraordinari muntatge altern de Julian Hart (American Animals) i Jacob Secher Schulsinger, i de la música de Blanck Mass.
Nota: 8
