Resurrection (狂野时代 – Temps salvatges) no és un film convencional, és una experiència. És una d’aquelles obres que s’ha d’experimentar i viure, d’intentar endinsar-se en la seva simbologia i deixar-se portar per la seva poesia melangiosa. El mateix director, Bi Gan, ha presentat la pel·lícula a Barcelona en preestren un esdeveniment amb entrades exhaurides al cinema Phenómena. El director del Festival de Sitges, Àngel Sala, va acompanyar el cineasta en aquesta visita de luxe a Catalunya.
Resurrection arriba als cinemes aquest 30 d’abril com a obra ambiciosa, artística, contemplativa, un camí espiritual de diferents interpretacions, un recorregut per un llarg període de la història de la Xina, el cinema, els somnis i els sentits a través de diferents èpoques dins una realitat alternativa. Però dintre la possible senzillesa de la mateixa proposta és on hi rau la seva complexitat i tot el seu significat, no sempre comprensible, un significat que podríem dir que és molt mental, místic i universal. Transcendir vaja, com éssers de llum que al final desapareixen per fer un últim viatge cap el més enllà.
Resurrection de Bi Gan: episodis de cinema
La premissa de la proposta és la següent: en una societat confusa els humans han descobert que el secret de la vida eterna resideix en el deixar de somiar. Fins aquí bé, però un cop entrem en matèria (que és de seguida) veurem que tot és torna complex, fosc i més reflexiu del que sembla, ja que juga amb la imatge i la realitat i tenim la sensació de formar part d’un somni continuat del qual costa despertar, on de vegades perd tot sentit, però que com a tot somni té significats arreu.
Com ens explica l’obra just al començament, hi ha els que somien en secret (anomenats hallucinators, que porten patiment i caos a la realitat i poden deformar el teixit del temps) i els que no (com espelmes que no cremen i son capaços de restar estables per sempre).
Aquesta ressenya us pot ajudar doncs per encarar l’obra amb alguna informació valuosa per seguir el deliri, o bé per treure’n, un cop acabada, alguna de les múltiples interpretacions que hi poden haver ja que és difícil descobrir-les totes. De segur que n’hi ha més de les que som capaços de percebre.
Una estructura trencada
L’obra es divideix en cinc històries visualment ben diferenciades i un final, amb una lectura força compartida, amagada en gestos, diàlegs, escenes i imatges, que és la percepció, a cada història, dels sis sentits en el budisme: vista, oïda, gust, olfacte i tacte, per acabar amb la ment per processar totes les idees i pensaments. O aquella que resa representar cronològicament, a cada episodi, un període del cinema xinès, o si es vol un cinema més general.
Si anhelem seguir la premissa del film, en ocasions la veurem dissolta entre la realitat i la ficció i podrà costar trobar-hi connexió. Son històries d’una bellesa visual aclaparadora acompanyades de diferents estils cinematogràfics, per acabar amb un pla seqüència majestuós, com si d’un llarg somni es tractés, on avances sense parar entremig d’una foscor vermellosa i blava i una decadència patent per concloure aquest viatge eteri. Resurrection no conté una narrativa convencional. Resurrection és com un trencaclosques que viatge en el temps i el món dels somnis.
Art i trangressió
El film és meta art, és el significat de la vida, el món dels somnis, el pas del temps, el cinema i la vida eterna, tot connectat per els nostres sentiments, per la qual cosa pot resultar estrany, confús i significatiu al mateix temps. Sense dubte aquesta obra pictòrica requereix de més visionats perquè és més gran del que veiem. Com més s’indaga, més detalls apareixen i cadascú pot tenir la seva pròpia lectura i visió de la simbologia, referències i significats.
Resurrection és una retrodistopia que va des del cinema mut amb tocs d’expressionisme alemany, i que passa pel surrealisme, el film noir al més pur estil detectivesc clàssic, l’elegància xinesa, el cinema filosòfic rus, fins a una societat apocalíptica que transcendeix a tots els significats. Però clar, us preguntareu: és possible barrejar tot aquest amalgama pictòric i reflexiu sense semblar una proposta desconnectada, absurda i totalment pretensiosa i sortir-ne ben parat? La resposta és si, és possible. El director xinès Bi Gan crea una obra majestuosa, on hi descobrim totes aquestes referències. I més. La immersió és tal i el llenguatge és tan personal que el director crea la seva pròpia visió del que es transcendir. Molts la consideren ja una obra d’art. I el cert és que no deixa (o no hauria) de deixar indiferent.
Música i referents
L’excepcional, atmosfèrica, contemplativa i etèria banda sonora d’M83, ajuda a caminar a través de la història amb la seva finesa, bellesa i personalitat, ja que és com contemplar a Murnau, Lang, Tarkovsky, Wilder, Lynch, Kar Wai o Gilliam treballant tots junts a la mateixa sala de muntatge, i això no és fàcil d’aconseguir, ni assimilar, i més amb bons resultats.
No busqueu cinema d’entreteniment, ni una proposat fàcil, ni trobar tot el sentit a tot al que se’ns presenta, tot i que és més accessible del que sembla. Viviu-la, només així un pot connectar amb una obra d’aquestes característiques.
Veredicte
El millor: la fascinant part visual i totes les referències cinèfiles per elaborar aquest viatge espiritual a través de la història.
El pitjor: que en ocasions pugui costar seguir-la i trobar la connexió i reflexió a cada història i que no sigui una obra que arribi a tothom.
Nota: 9
