El cineasta Shane Black estrena a Amazon Prime Video la seva nova proposta sota el títol Play Dirty (Juego Sucio). Sempre que el director presenta un nou projecte desperta interès. El seu estil únic es caracteritza per combinar acció, humor negre, diàlegs intel·ligents, sovint amb un to pulp o derivant cap a la sèrie B i per la construcció de personatges inadaptats o amb certs problemes personals. Una fórmula que li ha funcionat perfectament des de Kiss Kiss Bang Bang fins The Nice Guys. Play Dirty arriba a la plataforma l’1 d’octubre i promet retornar-nos a l’essència dels gàngsters, traïcions i baralles. Està basada en la sèrie de llibres anomenada Parker d’en Donald E. Westlake, sota el pseudònim de Richard Stark.
La trama se centra en Parker (Mark Wahlberg), un lladre professional, el qual planeja el gran cop de la seva vida. Formarà equip amb Grofield (Lakeith Stanfield), Zen (Rosa Salazar) i altres especialistes. De sobte, es troba amb un botí inesperat que farà que la màfia de Nova York i altres forces criminals posin els ulls sobre ells. El que semblava un atracament més es converteix en un joc de gat i ratolí explosiu, on la lleialtat, l’astúcia i la sang freda són l’única moneda segura.
Play Dirty: la tradicional fórmula Shane Black
El repartiment és un dels punts més forts de Play Dirty. Mark Wahlberg aporta carisma i un to de misticisme sobre quelcom que amaga. Per altra banda, Lakeith Stanfield i Rosa Salazar assumeixen els papers de companys que tenen un pes important en la història: hi ha química, tensions internes i moments que fan que et preguntis qui està realment movent els fils. També hi ha d’altres cares conegudes com Keegan-Michael Key, Chukwudi Iwuji, Nat Wolff, Thomas Jane i Tony Shalhoub, que acaben de conformar un elenc divers i ideal per donar joc. L’escenografia, l’atmosfera de Nova York i el món criminal que es construeix, oscil·lant entre la foscor i un humor que sovint arriba de manera inesperada, funcionen bastant correctament.
Pel que fa al guió i la direcció, Shane Black sembla vol mantenir-se fidel als elements que fan distingibles els seus millors films: estructures d’acció i lluites ben coreografiades, diàlegs que llisquen entre l’humor negre i la tensió, girs de guió que no sempre sorprenen, però sí que t’entretenen, i una dosi de violència particular. Aquí, però, és on la pel·lícula juga amb foc: la densitat dels personatges pot arribar a saturar si no et submergeixes completament en les regles de la trama. També, algunes escenes poden semblar fórmules ja vistes del gènere, i s’agrairia que Black s’arrisqués més en innovar. Però, en general, és una cinta on constantment estan succeint coses i amb un fort divertiment.
Cada decisió té conseqüències visibles
El ritme és globalment efectiu: Play Dirty sap quan asseure’s en la planificació, quan construir la tensió, i quan deixar anar l’acció. El problema és que en moments l’èmfasi en l’espectacle pot fer que alguns personatges quedin una mica pla, sense arribar a ser memorables, sobretot quan cal que mostrin matisos més enllà de tradicionals que giren entorn la venjança o revelacions personals “claus en la trama”. Per altra banda, la durada de la pel·lícula és d’unes dues hores i es podria haver sintetitzat més en lloc d’afegir tants girs. Aquest fet provoca que s’acabi fent una mica pesada, sobretot en la darrera mitja hora.
Tot i això, l’escenografia, el muntatge i la música (quan hi és present) ajuden a crear la immersió que el cineasta desitja: un món brut, amb les seves pròpies normes i amb personatges que juguen amb totes les seves cartes per tal d’aconseguir els seus propòsits sense cap mena de mirament.
Així doncs, no és un gir radical en l’obra de Shane Black, però sí una evidència que quan ell vol combinar acció, estil i personatges foscos se’n surt correctament. És ideal per als fans de la saga de Parker i per tots aquells que gaudeixen d’un thriller de robatori ben filat, serà una aposta segura. Probablement, no sigui la millor versió del gènere, però té prou personalitat i moments destacats per a justificar el seu visionat.
Veredicte
El millor: El repartiment coral i la posada en escena que transmet l’estil característic de Shane Black amb ritme i humor negre.
El pitjor: La trama resulta massa previsible i alguns personatges acaben quedant poc desenvolupats. A més, la seva durada juga en contra, ja que podria haver estat més concisa i breu.
Nota: 6
