Hi ha pel·lícules que impacten per la seva factura tècnica i n’hi ha que ho fan per la seva història. Pillion, dirigida per Harry Lighton, pertany clarament al segon grup. Mesos després d’haver-la vist, al festival Reteena no recordo un pla concret o una decisió formal determinada, sinó la sensació. El debat intern. El mirall incòmode que et posa al davant sobre com entenem les relacions de parella avui.
La proposta parteix de la relació entre Colin (Harry Melling), un jove introvertit, i Ray (Alexander Skarsgård), líder carismàtic d’un grup de motoristes que el sedueix i l’introdueix en una dinàmica de dominació i submissió. Però el més interessant no és el component sexual (que hi és, explícit i coreografiat amb naturalitat) sinó la manera com el film qüestiona el poder dins la parella i les relacions. Hi ha desig, sí, però també hi ha desequilibri. El jove vol, però no decideix el gran marca el ritme, les normes, el límit.
En l’àmbit tècnic, la pel·lícula és sòlida. La fotografia, el so, la direcció artística i el vestuari funcionen amb coherència, sense buscar lluïment. Els plans especialment en les seqüències amb la moto són tancats, físics, gairebé opressius, però mai gratuïts. Tot està al servei del relat. El vestuari, de fet, és clau en la construcció dels personatges: defineix jerarquies, rols i pertinença. La música, pràcticament invisible, reforça aquesta aposta: no vol destacar, vol que la història passi per davant de tot.
El guió, un dels secrets de Pillion
El gran encert és el guió (reconegut a la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes millor guio) perquè planteja una pregunta incòmoda: què considerem una relació “normal”? El contrast amb la relació dels pares del protagonista, molt més convencional i aparentment estable, funciona com a contrapunt silenciós. Una és la que la majoria entenem com a habitual; l’altra és la que posa en crisi aquesta idea. És amor si hi ha submissió? És llibertat si l’elecció implica renunciar a decidir?
No hi ha un moment concret que defineixi la pel·lícula i potser és millor així, perquè la seva força no rau en un gir, sinó en el conjunt. En la incomoditat progressiva. En la reflexió que t’acompanya en sortir del cinema. És una història que et deixa en xoc no per l’escàndol, sinó perquè et fa replantejar com entens les dinàmiques afectives contemporànies.
Potser formalment no busca reinventar el llenguatge cinematogràfic. Potser no destacarà per la seva fotografia o per una banda sonora memorable. Però tampoc ho necessita. La seva potència és conceptual i emocional. És una pel·lícula que incomoda perquè no ofereix respostes fàcils, i això, en el cinema actual, ja és molt.
El film, que compta amb el suport d’A24, es distribueix al nostre país de la mà de Madfer Films i Adso Films. El seu recorregut en festivals passa per obtenir el premi a Millor Guió a la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes, Harry Melling va ser reconegut com a Millor Actor a la SEMINCI, va sumar deu nominacions als British Independent Film Awards i també va rebre nominacions als Gotham Awards en les categories de Millor Guió Adaptat i Millor Interpretació de Repartiment.
S’hauria de veure?
Sí, però no com qui busca una història d’amor convencional ni una provocació gratuïta. Pillion és una pel·lícula que demana espectadors disposats a qüestionar-se. Si t’interessa el cinema que utilitza les relacions íntimes per parlar de poder, identitat i vulnerabilitat, és imprescindible.
Per mi, és un dels films de l’any. No perquè sigui perfecta tècnicament, sinó perquè poques pel·lícules m’han fet reflexionar tant sobre com entenem avui les relacions de parella. I només per això, ja val molt la pena.
