No és casualitat que Kingdom hagi guanyat el Premi Talents del D’A x ESCAC. El jurat, format per Pepa Blanes, Eduard Sola i Pol Guasch, ha destacat la pel·lícula per la seva exploració estètica i política del nacionalisme i la violència, així com per la seva capacitat de generar imatges perdurables sobre els desafiaments contemporanis. I és aquí on la pel·lícula troba realment el seu lloc, perquè no només parla de guerra, sinó també de masculinitat i sexualitat, de com els homes es relacionen entre ells dins d’aquests grups tancats, de com la violència, la ideologia i la pertinença també passen pel cos, pel desig i per la necessitat de formar part d’alguna cosa.
El veritable camp de batalla de Kingdom no és la guerra, és el grup. I dins d’aquest grup és on la pel·lícula parla de nacionalisme, de violència, però també d’identitat, de masculinitat i de la necessitat humana de pertànyer, encara que això signifiqui perdre’s a un mateix pel camí.
El veritable camp de batalla de Kingdom és la identitat.
La història segueix dos germans en un país a punt del col·lapse. Un dels germans mort el que està dins d’una organització paramilitar i això fa que l’altre s’uneix a l’organització paramilitar que defensa el país. A partir d’aquí, la pel·lícula no se centra en la guerra en si, que gairebé no es veu, sinó en la vida dins d’aquest grup, en la relació entre els membres, en la ideologia, en la mort i en la manera com el col·lectiu pot arribar a absorbir la identitat individual.
A nivell formal, la pel·lícula és on realment destaca. La direcció aposta per molts plans fixos combinats amb alguns travelings, sobretot travel in i travel out. Això et col·loca més com a observador que no pas com a participant, però la connexió amb el protagonista fa que en alguns moments hi acabis entrant emocionalment. Hi ha una seqüència especialment interessant dins d’un cotxe, on la càmera gira sobre el seu propi eix durant força estona, creant una sensació de bucle i de tensió, com si els personatges estiguessin atrapats en una situació de la qual no poden sortir.
També hi ha alguns moments amb la pantalla partida, un recurs que no apareix molt sovint però que és interessant perquè mostra dues realitats o dues possibilitats alhora, gairebé com si la pel·lícula volgués ensenyar què passa i què hauria pogut passar amb una decisió diferent. Aquí és on la pel·lícula juga més amb el llenguatge i on es nota aquesta voluntat d’innovar formalment.
El ritme és un dels punts més discutibles del film. La pel·lícula comença amb força, amb molta intenció visual i narrativa, però a mesura que avança el ritme va baixant. Es pot interpretar com una decisió conscient per mostrar el desgast, l’espera, la mort i tot allò que envolta la guerra sense necessitat de mostrar-la directament.
Més que explicar una història, Kingdom construeix una atmosfera.
Temàticament, la pel·lícula parla sobretot del grup. De com el grup pot arribar a substituir la família, el pensament individual i fins i tot la identitat. La guerra és el context, però el que realment interessa a la pel·lícula és el fanatisme, la pertinença i la manera com les persones necessiten formar part d’alguna cosa, especialment en moments de crisi. La relació entre els dos germans funciona com a punt de partida, com dues maneres diferents d’afrontar una mateixa realitat.
És una pel·lícula que et deixa reflexiu quan s’acaba. No és tant el que passa, sinó el que planteja. I és una d’aquelles pel·lícules que probablement guanya més quan la penses després que no pas mentre l’estàs veient, tot i que visualment té prou força perquè l’experiència en sala sigui interessant.
S’hauria de veure?
No diria que és la pel·lícula de l’any, però sí que és una pel·lícula amb idees, amb risc i amb una manera de rodar que busca alguna cosa més que explicar una història de guerra convencional. I només per això ja és una pel·lícula a tenir en compte. Jo li poso un 3,5 sobre 5, perquè tot i que la història és relativament senzilla, la manera d’explicar-la i el risc formal fan que sigui una proposta diferent.
Kingdom no és una pel·lícula de guerra convencional, és una pel·lícula sobre la pertinença, el grup i el fanatisme, explicada amb un llenguatge cinematogràfic modern i amb decisions formals arriscades. Potser el ritme no funciona sempre, però és una pel·lícula que proposa coses i que et fa pensar quan s’acaba, i això ja és un motiu suficient per donar-li una oportunitat.
El millor: La posada en escena i el llenguatge cinematogràfic, amb una direcció que arrisca en els plans, els moviments de càmera i l’ús de recursos visuals poc habituals.
El pitjor: El ritme, que comença molt fort, però va perdent intensitat a mesura que avança la pel·lícula.
Nota: 3,5 sobre 5
