En certa manera, es fa irresistible voler creure que els marcians existeixen. I a més, hi ha allò quant a què és inimaginable que estiguem sols a l’Univers, etc, etc. Però per més que s’insisteixi en suposats testimonis (amb tones de llibres, articles, material gràfic, documentals, etc.), en filmacions i gravacions misterioses de suposades andròmines extraterrestres sortint del mar o llumenetes tot fent maniobres estrambòtiques als cels, –sempre i convenientment a la nit–, en les celebríssimes imatges de Roswell (Nou Mèxic), i en les suposades revelacions –punt que inspirà el film–, el juliol del 2023, de David Grusch, exoficial d’intel·ligència de la Força Aèria, davant el Subcomitè de la Cambra dels EUA pel que feia als “Fenòmens anormals no identificats” (UAPs), el qui assegurava que els governs dels EUA han amagat sistemàticament l’evidència que ens visiten de fora el globus… per més que hi hagi tot això, dèiem, el cert és que a hores d’ara el comú dels mortals segueix sense tenir certeses irrefutables.
Del que potser no hi ha dubte és del fet que, d’una o d’una altra manera, els poders, particularment els qui manen als EUA, de sempre han jugat amb la idea d’alt secret, de coses que s’han estat amagant; sembla que a les altes instàncies ja els agrada o convé tenir entretingut el món en una eterna especulació. El maig d’enguany, el Pentàgon, per ordre de Trump anunciada el febrer de 2025, finalment ha començat a desclassificar gran nombre de documents referents a les experiències amb coses al cel que no se sap què són. Però de moment, tampoc sembla que això estigui aixecant cap polseguera ni sorpresa.
Si a tot això afegim que els científics seriosos tindrien gairebé la convicció que, d’existir vida fora de la Terra, si més no a la nostra galàxia i no gaire més enllà de l’Univers conegut, aquesta no podria constituir res més sofisticat que una mena de microorganismes molt elementals, la qüestió UFO segueix sojornant més aviat en l’esfera de la imaginació i en el de l’especulació. Camps en els quals Steven Spielberg és una mena de demiürg especialitzat.
Disclosure day i els close encounters
El tema dels “close encounters” l’ha fascinat des de sempre, i aquest film en tancaria, en certa mesura, una trilogia. Segons ell, el causant és son pare, que va esmerçar molt d’esforç en què son fill mantingués una ment oberta. Clàssics com ara “E.T.”, i “Close Encounters of the Third Kind” esguardaven directament la qüestió; en el segon títol, amb “marcianets” semblants als pobres de Roswell. En aquests films, els extraterrestres es manifesten cordials. Aquesta amabilitat també està present en la breu aparició d’alienígenes a “A.I”, posició que sembla reprendre a “Disclosure Day” amb l’afegit d’una advertència amb més d’un ressò amb “The Day the Earth Stood Still”, de Robert Wise, llavors en context de Guerra Freda com ara som al caire d’una Guerra Mundial, un background que presideix tot el film.
Però també és cert que Spielberg es va encarregar del remake del clàssic dirigit per Byron Haskin, en base a la novel·la de H.G. Wells: “The War of the Worlds”, que sens dubte traeix la seva inclinació habitual per una visió amable dels marcians. Així i tot, tots estaríem d’acord amb el que sembla que va dir Tom Cruise del director: “És l’arquitecte de la imaginació infantil”, a la qual cosa afegiríem que és capaç de perllongar-la en l’adult per aquest sentit de la “meravella” innat en tots nosaltres –quelcom elemental i fins a cert punt irracional, i que més d’un cop ens du a l’hort directament–. Botó de mostra, la recentíssima inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, que ha mantingut el món obnubilat, i encara dura.
Si en alguna cosa Spielberg és un mestre absolut, és en la seva capacitat lúdica. Els seus films, majoritàriament, són magnètics. Sap apoderar-se de la nostra atenció, i no la deixa anar fàcilment. “Disclosure Day” és un film que, des que comença fins que acaba, esdevé trepidant a límits pocs cops experimentats. Després d’una arrencada magistral aquest thriller conspiranoic no dona temps a recuperar l’alè durant les seves gairebé dues hores i mitja.
Ara bé, aquest valor és purament cinematogràfic; quant a la història, la cinta comença elèctricament com diu el mateix Spielberg, pel tercer acte (que és com dir que l’argument ha començat molt abans i que quan el film s’inicia ja estem en un moment de clímax). Aquí ens trobem l’heroi principal, Josh O’Connor –Daniel Kellner– i el dolent dolentíssim Colin Firth –Noah Scanlon–; el film segueix sense encara entendre gaire de què va res amb la presentació de la tercera protagonista, Emily Blunt –la meteoròloga d’un canal televisiu Margaret Fairchild–, que comença a parlar inexplicablement rus i coreà amb gran capacitat per veure dins la gent –el que reserva uns bons moments còmics–, i que continua paral·lelament amb el quart eix de l’argument: Colman Domingo –Hugo Wakefield–. Aquest i Kellner havien treballat per a una empresa para-governamental, Wardex –de la qual Noah és el cap–, encarregada que un alt secret que implica un poder inimaginable es faci de domini públic (oh, que original!). Ara són rebels i, posseïdors de tota la documentació, volen que el món sàpiga la conxorxa, la conspiració i el gran secret que jau rere i que s’intueix que commocionarà el món.
Spielbeg sempre és Spielberg
Com ja podem intuir, el film, com dèiem, després d’una mitja hora inicial absolutament magistral, i malgrat que, com seguíem, el ritme no decau ni per un segon, entra en el camp de la convenció narrativa: el típic encalçament entre bons i dolents, per bé que les diverses situacions, en sí mateix, resultin elèctriques. No estem ni de bon tros en aquesta història absolutament original que pretenen vendre els seus artífexs. Es percep l’esforç dels guionistes –l’habitual de Spielberg d’un temps ençà, David Koepp i el propi director– per mirar de sorprendre i no trepitjar terreny conegut, però segurament, com és el cas, és un propòsit condemnat al fracàs. A banda, hi ha un seguit de reaccions dels personatges sota l’influx del poder de Margaret Fairchild que frega el ridícul absolut.
Però cent quinze milions de dòlars, a quatre mans (Amblin i Universal –aquesta darrera amb drets de distribució, ja que ha posat més diners que la productora de Spielberg–) fan meravelles. John Williams –aquí més discret per indicacions del propi director– suma el seu trentè film amb el Mag amb noranta-quatre anys que té. La cinta s’ha rodat bàsicament a Nova Jersey i Nova York, amb el director de cinematografia Janusz Kamiński, que ja ha col·laborat a un bon grapat de films del mestre, com ara “West Side Story”, “Bridge of Spies”, “Saving Private Ryan”, o “Schindler’s List”, per citar només uns pocs.
Veredicte
El millor: Una arrencada magistral.
El pitjor: Per bé que no és un mal film, la pretensió d’una originalitat inexistent.
Nota: 8’5
