Tot aquell (i són legió) que considera “Die Hard” (La jungla de cristal, 1988), de John McTiernan un clàssic d’acció dels vuitanta irrebatible poden trobar distreta (però potser també discreta) “Cleaner: Rescate vertical”, cinema igualment de crispetes. I també pot ser que no l’hi trobi, segons el seu grau d’exigència quant a originalitat o condició genuïna. Però de pel·lícules amb terroristes radicals, amb pocs miraments a l’hora d’occir qui calgui, i que posen en escac un bon nombre de persones, se n’han fet sempre.
En àmbits diferents a la verticalitat d’un gratacels, podem trobar semblances relatives al film del ja llegendari Bruce Willis a cintes també de crispetes com ara la potable “Cliffhanger” (Máximo Riesgo, 1993), a l’alta muntanya; “Executive Decision” (Decisón ejecutiva, 1996), a un avió; o la menys afortunada “Under Siege” (Alerta máxima, 1992), a un vaixell. I amb perills de vertigen a fora de gratacels de vidre no cal córrer gaire per trobar més pel·lícules; sense anar més lluny tenim el lliurament de “Mission: Impossible” amb Tom Cruise intitulada “Ghost Protocol”, 2011, en la qual l’actor es penjava literalment del Burj Khalifa a Dubai (el gratacel més alt del món).
Però el vertigen s’explora igualment a tot un clàssic com ara “The Towering Inferno” (El coloso en llamas, 1974), de John Guillermin, produïda pel gran Irwin Allen; “Man of a Ledge” (Al borde del abismo, 2012); o a la còmica “Tower Heist” (Un golpe de altura, 2011), per no parlar de films amb Dwayne Johnson com ara “San Andreas” (2015); “Fast & Furious 7” (2015); o “Skyscraper” (El rascacielo, 2018).
Però el grau de semblança de “Cleaner” amb “Die Hard” potser és un xic massa evident: un edifici que segresten un grup d’ecoterroristes antisistema i activistes polítics; tres-cents hostatges amb veritable perill de perdre la vida atrapats a una gala d’accionistes al gratacels de l’Agnian Energy Company, dedicada suposadament a les energies renovables; una única heroïna, Joey Locke (Daisy Ridley), com a ben improbable esperança per frustrar els plans dels terroristes; i una inspectora de policia aliada de Joey al carrer, Claire Hume (Ruth Gemmell), que recorda massa el sergent negre Al Powell (Reginald VelJohnson) de “Die Hard”.
Cleaner: adrenalina a les altures
“Cleaner”, però, en sintonia amb aquests temps que prefereixen les heroïnes als herois estil Bruce Willis, canvia el sexe del protagonista principal, i el guió afegeix un missatge anticorporacions, que les entén com a caus d’homes sense ànima i encara menys empatia, exclusivament preocupats pels ingressos i hàbils per generar una imatge altruista que s’endevina tan hipòcrita com fètida.
Tampoc és que Martin Campbell se n’amagui de la semblança. De fet, li gira la truita i empra el recurs que es tracta d’un homenatge en particular a “Die Hard” –que admira com a gran film–, i als films de gratacels en general, dels quals, diu, n’hi ha un bon grapat abans i després de “Die Hard”. Amb tot, potser sorprèn que el neozelandès Campbell hagi realitzat un film clarament tan deutor del touschstone de McTiernan, si hom té en compte el grapat de bons films d’acció i aventures d’allò més icònics que ha realitzat: els Bonds “Goldeneye” i “Casino Royale”; “The Mask of Zorro”, amb Antonio Banderas i Anthony Hopkins; “Vertical Limit”; “Edge of Darkness”; i fins i tot la més recent “The Protegé”, amb la potent Maggie Q.
No hi ha dubte que el pols de l’experimentat director és perfectament perceptible en aquesta cinta eminentment britànica –bon timing i trepidació i acció constants–, i que mentre es gaudeix suspenem sense recança la incredulitat; però també és evident que l’oblidarem, el que no succeeix amb “Die Hard”.
Nova heroina d’acció
Daisy Ridley, després d’aquest film i d’haver adquirit ja força renom com a heroïna dels tres “Star Wars” de la tercera trilogia: “The Force Awakens”, “The Last Jedi”, i “The Rise of Skywalker”, s’arrenglera definitivament junt a la nova fornada d’actrius d’àmbit saxó que demostren una excel·lent forma física alhora que evidencien la seva capacitat i qualitat com a actrius dramàtiques, com ara Ana de Armas, Florence Pugh, Anya Taylor-Joy, Zendaya, Kailee Steinfeld, Chloë Grace Moretz, i la potser una mica més âgée Maggie Q. Ridley ha afrontat bona part dels seus propis stunts.
L’acompanyen al film veterans com ara Clive Owen (en un paper gairebé proper al concepte de cameo, i que ja havia treballat amb Ridley a “Ophelia”) i Lee Boardman, a banda de l’ascendent Taz Skylar (no gaire conegut encara per bé que de ja extensa filmografia –les sèries “Boiling Point” i “The Lazarus Project”– en el paper de malvat força intens equivalent al d’Alan Rickman a “Die Hard”.
Mereix particular esment Matthew Tuck, autèntic autista, i qui encarna Michael, el germà autista de Joey. Debuta en aquest film després de superar una audició amb tres candidats més. Joey i Michael provenen d’una família desestructurada i conflictiva; només es tenen l’un a l’altre, i ella, com a tutora d’ell, arrossega cert sentiment de culpabilitat derivat del període que havia estat militar. En pertànyer al Special Reconnaissance Regiment (SRR), una unitat d’elit de l’exercit britànic, s’havia vist obligada a llargues absències. Soldat amb una preparació excel·lent, Joey és expulsada de l’exèrcit injustament a causa que no ha tolerat el tracte masclista i abusiu d’un company; per subsistir, es veu obligada a treballar rentant els vidres de les finestres exteriors a edificis d’alçada i gratacels, un ofici de risc que s’adiu amb el seu tarannà enèrgic.
És justament el fet de trobar-se a l’exterior, a una alçada de vertigen, quan la festa dels accionistes es veu alterada per la irrupció dels terroristes, el que li dóna l’avantatge per intervenir-hi, no sense dificultats de tot tipus, com és obvi.
Produeixen dos segells britànics: Anton encapçalada per Sébastien Raybaud i Callum Christopher Grant [“Greenland” i “Greenland 2”; “His Dark Materials (La materia oscura); el “Macbeth” de Justin Kurzel, amb Marion Cotillard i Michael Fassbinder]; iQwerty Films, dirigida per Gavin Glendinning [“Kinsey”; “The Duchess (La duquesa); “The Last Days on Mars”]. El pressupost de la cinta es considera relativament modest (25 milions de lliures esterlines) per a una producció que es pretén mainstream, però cal admetre que els resultats de posada en escena són excel·lents en un rodatge que ha emprat gairebé amb exclusivitat els grans platós dels Winnersh Film Studios, a la localitat de Winnersh, comtat de Berkshire, al sud-est d’Anglaterra. El disseny de producció ha estat de Russell De Rozario; per a les preses exteriors de vertigen, s’ha emprat CGI i pantalles blaves.
L’origen del projecte sembla que es deu als relativament debutants Simon Uttley (“Alleycats”) i Matthew Orton (“Operation Finale”, de Netflix), també productors executius, però s’ha comptat amb la veterania del també director Paul Andrew Williams, experimentat en thrillers amb l’ingredient del drama social.
A molts països, la cinta es va estrenar el febrer de 2025, i certament no es poden considerar espectaculars els ingressos a guixeta després d’un any. L’estrena a l’Estat espanyol arriba amb considerable endarreriment aquest divendres 6 de març.
Veredicte
El millor: La factura de primera a la mise-en-scène, i el treball competent de Daisy Ridley, Matthew Tuck i Taz Skylar.
El pitjor: La inevitable sensació de “dejà vu”.
Nota: 7,5
