Ceniza en la boca es pregunta què passa quan el teu refugi es converteix també en una mena de presó. El director i actor mexicà Diego Luna (sí, Cassian Andor) rubrica un amarg relat sobre migració amb Barcelona com a escenari clau del relat. El film s’ha presentar en primícia al Festival de Cannes i ja ha estat adquirit per Netflix per als territoris de Llatinoamèrica i també per a Espanya. A més, aquest projecte compta amb la productora francesa afincada a Catalunya Valérie Delpiere, dona darrere films de notable èxit com Estiu 1993, 20.000 tipos de abejas o La maternal.
Segons ha explicat el mateix Luna a Cannes, la pel·lícula gira al voltant dels que han de buscar un altre lloc i del que fem però sobretot, del que deixem de fer.
“Tant de bo no es quedi aquí sinó que provoqui una reflexió del que hauríem d’estar fent. Si aconseguim això, haurem realment triomfat, gràcies per ser aquí i que la gaudeixin.”
Protagonitzada per Anna Díaz, el repartiment compta també amb Adriana Paz i l’actriu catalana Anna Alarcón en un paper breu en el qual parla català. I és que la nostra llengua té el seu discret protagonisme en alguns dels moments en què la història trancórre per la capital catalana. El llargmetratge, per cert, adapta la novel·la homònima de Brenda Navarro. Una història que serveix la síndrome d’Ulisses en safata: ni l’anada, ni la torna són, realment, un bon destí.
Ceniza en la boca, un somni agrediolç
La Lucila viu a Madrid. La seva mare va emigrar fugint de Mèxic i darrere hi han vingut ella i el seu germà de 14 anys. Farta de tenir cura del bebè d’una mare pija i desagraïda, busca nous horitzons a Barcelona. Allà hi troba llibertat, llibertinatge i la platja… Però ha de tenir cura d’una àvia i repartir Glovos per sobreviure. No és ni de bon tros un paradís.
View this post on Instagram
Més enllà de la història, Ceniza en la boca posa sobre la taula una dura realitat. La de no encaixar ni a casa, ni a fora. Tant la Lucila com el seu germà (com la seva mare) malviuen en un lloc que pensaven que seria una salvació i ha acabat sent un nou suplici. Malgrat que no se subratlla expressament, es deixa caure l’actitut distant dels espanyols i catalans. El que sí que es remarca és com “fan servir” la immigració per fer les feines més desagradables. Molts cops sense tractar massa bé o directament malament les persones que realitzen aquests serveis. I pot ser que arribi un moment en el qual tot exploti. Quan passa, toca mirar i tornar enrere. Cap a Mèxic (en el cas del film).
Redempció i arrels
A la part final del metratge el pèndul està a l’altre costat de l’oceà i mostra la cara més desagradable del país natal de Diego Luna. Quan la Lucila pensa que tornar a casa és possible que sigui la resposta als problemes es troba un país en el qual la vida humana és molt barata i els morts i desapareguts es conten a dotzenes.
En resum, Ceniza en la boca és una expreriència crua i punyent. Diego Luna porta la batuta amb saviesa i destresa i Anna Díaz carrega el pes del film a la seva fràgil esquena i acompanya l’espectador en aquest viatge maleït. Pel·lícula incòmode i necessària. Obre ulls i tanca estòmacs.
Veredicte
El millor: la dualitat entre somni i presó del conjunt. Res no és bo del tot… Vivim en un gris constant.
El pitjor: haver vist massa divereses propostes similars abans. Res de nou.
Nota: 7
