La població de Roda de Berà ha tornat a engalanar-se, ja que enguany celebra la 18a edició del FIC-CAT (Festival Internacional de Cinema en Català). La gala d’inauguració va arrencar amb molta força, reivindicant la història i la identitat del nostre audiovisual amb el Teatre del Casino Municipal ple de gom a gom. I el tret de sortida no podia ser més festiu: l’estrena mundial de Burundanga, el salt a la gran pantalla de l’obra teatral d’èxit d’en Jordi Galceran. I ho fa de la mà d’un cineasta que sap perfectament com fer bategar la comèdia lliurada al caos: José Corbacho. Es tracta d’una comèdia romàntica d’embolics fresca, directa, rodada amb un ofici impecable i ideal per obrir un festival que celebra el nostre cinema sense complexos.
La trama se centra en la Berta, una noia que descobreix que està embarassada i no sap què fer, perquè dubta de l’amor de la seva parella, Manel. Aconsellada per la seva amiga Sílvia, decideix administrar-li burundanga, la “droga de la veritat”. Quan li fa efecte, Manel li confessa quelcom inesperat: forma part d’una cèl·lula etarra.
Un trencaclosques en moviment constant
El gran encert de l’adaptació és que no es queda tancada entre les quatre parets de l’apartament original. En Corbacho entén que el cinema necessita moviment i obre el ventall de localitzacions amb intel·ligència, convertint l’entorn en un personatge més que amplifica el caos. Les anades i vingudes, els canvis d’escenari i la pressió del temps juguen a favor d’un ritme que no dona treva a l’espectador.
Aquest dinamisme exterior oxigena la trama i serveix de combustible per a una comèdia d’embolics modèlica, on els acudits visuals i els gags de situació estan perfectament equilibrats. La transició de l’escenari a la pantalla es nota orgànica precisament per això: perquè la bola de neu de mentides i confusions creix a cada nova localització, mantenint una tensió còmica que va in crescendo sense perdre mai el nord ni la gràcia dels diàlegs originals d’en Galceran.
Cromatisme emocional i evolució coral
Més enllà del ritme, un dels aspectes visuals més estimulants de la pel·lícula és la seva proposta formal a través de la fotografia. Lluny del realisme gris, s’opta per una estètica de tons molt vius i saturats, on cada personatge està conceptualment lligat a un color predominant que reflecteix la seva pròpia energia i evolució emocional al llarg del metratge. Aquesta amalgama cromàtica acompanya a la perfecció un repartiment on totes les peces encaixen com un rellotge suís; no hi ha cap interpretació que desentoni en aquesta bogeria coral.
Des de la parella protagonista i els seus respectius amics, fins a les subtrames en absolut secundàries —com la hilarant deriva del veí, que experimenta una transformació còmica—, els arcs dels personatges estan dibuixats amb precisió. El repartiment entén perfectament el codi de la farsa i es lliura a un joc on els equívocs fan créixer els personatges en lloc de desmuntar-los.
Si una cosa sosté aquest vaixell que va rumb a la bogeria és el seu repartiment. Adriana Torrebejano i Marcel Borràs, així com en tàndem format per la Carol Rovira i el Francesc Ferrer, tenen una química excel·lent manejant l’absurd de la situació, rebotant entre el romanticisme romput i el pànic de veure’s embolicats en una trama terrorista de pa sucat amb oli. Sense deixar de banda el tercet conformat per Jordi Sánchez, Silvia Abril i Santi Millán, els quals afegeixen un to extra, dominant el tempo de la comèdia més física.
La sàtira sense complexos
Com a contrapunt, si haguéssim de buscar un element que pugui aixecar un cert debat —i que potser per a alguns públics més rígids pugui funcionar com a punt negatiu—, és el risc inherent a les seves temàtiques de fons. Barrejar una substància com la burundanga amb una qüestió tan delicada i amb tanta història dramàtica al darrere com és el terrorisme d’ETA pot fer que algun col·lectiu es pugui sentir susceptible de ser ofès.
Ara bé, el gran triomf de l’enginy d’en Galceran i de la direcció d’en Corbacho resideix en què l’acudit mai busca la ferida, sinó la ineptitud humana. La pel·lícula es mou amb una elegància satírica tan blanca i desacomplexada que, a l’hora de la veritat, la sang mai arriba al riu i és pràcticament impossible trobar-hi cap intenció ofensiva real. És, simplement, humor intel·ligent utilitzat com a mirall de les nostres pròpies pors.
Ara bé, la part negativa, és que caldrà esperar fins al desembre per poder gaudir-la a la gran pantalla. La part positiva, que l’espera val la pena.
Veredicte
El millor: Demostra que el cinema en català també sap com fer riure amb intel·ligència i ritme frenètic. I ho fa amb un disseny visual brillant, on el cromatisme dels personatges enriqueixen una evolució coral impecable.
El pitjor: La combinació de temes candents com la burundanga i el terrorisme d’ETA podrien aixecar suspicàcies sobre el paper, tot i que a la pantalla la sàtira és tan blanca i intel·ligent que no fereix ningú.
Nota: 7
