El març de 2019, a un fil públic del fòrum digital 4chan que tenia com a temàtica “Cursed images” (imatges maleïdes), un usuari anònim va penjar la fotografia d’una sala buida de parets grogues empaperades i llums led pàl·lids i tètrics.
La imatge anava acompanyada d’aquest text (originalment en anglès):
Si no vas amb compte i rellisques de la realitat en els punts equivocats, acabaràs a les backrooms, on no hi res més que pudor de catifa florida, la bogeria del groc monocromàtic, el zumzeig infinit dels llums fluorescents i aproximadament sis-mil milions de milles quadrades d’habitacions buides segmentades aleatòriament on quedar atrapat.
Déu s’apiadi de tu si sents alguna cosa rondant a prop, perquè pots estar segur que t’ha sentit.
Backrooms: ha nascut un mite
Amb tal senzillesa naixia una de les llegendes urbanes més emblemàtiques de l’internet contemporani, només equiparable a la mitologia de Slender Man. Les backrooms, tot i la seva gènesi espontània improvisada per un usuari anònim d’internet, són un increïble símptoma de l’era digital i de la necessitat d’assimilació del món a través del simulacre i la liminaritat. No en va la seva popularitat ha excedit amb escreix l’imaginable: se n’han creat videojocs, una Viquipèdia particular amb centenars d’articles que en descriuen la mitologia en un exemple paradigmàtic de ficció col·laborativa anònima (https://backrooms-wiki.wikidot.com/) i una sèrie de curtmetratges de YouTube que acumulen més de 213 milions de visualitzacions creada per Kane Parsons.
I aquest 5 de juny de 2026, se n’estrena la pel·lícula: una proposta de la productora A24 que pel mateix Parsons, que, amb només 20 anys, fa el salt de YouTube al cinema.
Backrooms està sent un fenòmen viral als Estats Units, l’estrena ha recaptat 118 milions de dòlars el primer cap de setmana havent-ne costat poc més de 10, i encapçala, juntament amb Obsession, de Curry Parker, el que es presenta com una nova era de la indústria: la dels fills de l’internet prenent el poder a la gran pantalla. Els darrers anys ja hi ha hagut casos com el seu: els germans Danny i Michael Philippou amb Talk to me i Bring her back, Chris Stuckmann amb Shelby Oaks, o Mark Fischbach (Markiplier a YouTube) amb Iron Lung. ¿Un símptoma de l’omnipresència de la virtualitat en la contemporaneïtat o tan sols un intel·ligent pas de la indústria cap a les vastes audiències d’internet? El temps ho dirà.
Un terrorífic món amagat
Backrooms és una pel·lícula estranya. La inexperiència del director es pot veure en la sobredirecció de la majoria d’escenes i en l’intent constant d’estetització de la imatge en detriment de la funcionalitat narrativa. En aquest sentit, el guió, senzill —potser massa— i mancat d’idees originals potents, desllueix els dos actors principals, Chiwetel Ejiofor (12 anys d’esclavitud, Doctor Strange) i Renate Reinsve (The worst person in the world, Valor Sentimental). Tots dos s’entreguen al film i compleixen, però el guió i els diàlegs excessivament sobreexplicatius, evidents i dramàticament anèmics els juguen molt en contra.
Això no obstant, les idees clau de l’imaginari de les backrooms estan molt ben desenvolupades. És protagonista la sensació d’ofec i de claustrofòbia, i el disseny de producció de les sales buides i grogues és excel·lent. Kane Parsons fa patxoca d’un potentíssim interès i do pel maneig de les escenes de terror més visceral, en especial les persecutòries, i els millors moments de la pel·lícula es troben en els fragments de “found-footage” i de pura abstracció espaciotemporal. I és que d’això es tracten les backrooms: del simulacre espaciotemporal elevat a l’infinit, del vessament del món digital en el món real, de l’arquitectura sense arquitecte. De la materialització del subconscient de la ciutat en forma de còpia terrorífica del nostre món.
