Contràriament al que molts els recomanarien, el meu consell és que, si han decidit veure aquest tercer lliurament de la franquícia, Avatar: Foc i Cendra –ara toca el foc, després de terra i aigua–, ho facin en una projecció de dues dimensions i no pas en 3D. Veure el film en tres dimensions sens dubte que pot meravellar a molts; no esmerçarem gaire espai a admetre que James Cameron ha assolit un nivell tècnic quant a la imatge digital d’animació difícilment rebatible, i sí, és cert que els primers minuts de cada film d’aquesta saga esdevenen imponents, amb cada nou lliurament superior a l’anterior, amb un grau de realisme en aquestes imatges digitals que abassega; però després d’aquests minuts, la imatge 3D es fa irrellevant: l’ull s’hi acostuma, i l’espectacularitat es perd, contràriament al que es pretén; i això senzillament perquè es redueix la percepció psíquica de la mida de la pantalla. Admetríem que un altre pecat del 3D, l’enfosquiment d’aquesta pantalla a causa dels vidres de les ulleres, Cameron l’ha solucionat força convincentment, però fa mal als ulls veure una superfície gran, feta per gaudir d’unes imatges gegants, reduïda a una condició semblant a com si estiguéssim davant un televisor. Peculiarment, el 3D atorga més aviat intimitat, la sensació que tenim a tocar els personatges, i no sembla que uns films com els que ens ocupen cerquin precisament aquest empetitiment amb la seva voluntat épatant.
Eficàcia sense sorpresa
Dit això, Foc i Cendra és més del mateix. Si el que volem és seguir tenint tres hores llargues de cinema bàsic de crispetes ben fet, amb la combinació de rigor d’encalçaments, escaramusses, criatures fetes ostatges pels dolents (els homes) susceptibles de ser rescatades, i batalles finals amb un desplegament de xocs físics, explosions, aigua i foc, i artefactes “high tech” caríssims fets ferralla, llavors endavant. Segueix la mateixa fauna variada alada i aquàtica, aliats dels na’vi, i tot el reguitzell de bèsties perilloses que sojornen al bosc i als abismes oceànics. I per descomptat que els vuit guionistes –inclòs James Cameron, creador de la història– s’han escarrassat per proveir el relat de dimensió dramàtica, amb dibuix de personatges, amarats de pathos dens, amb el background de la família que uneix forces per defensar-se, particularment la de Jake Sully (Sam Worthington), esdevingut el Toruk Makto dels na’vi del bosc.
On potser els guionistes sí que se n’han sortit és amb l’originalitat d’un nou personatge, Varang, encarnat per Oona Chaplin, filla de Geraldine i neta de Charles Chaplin. El personatge és una na’vi que sembla l’encarnació del mal; cap del clan dels Mangkwan, el poble de les Cendres, que es va separar de la Gran Mare perquè no va evitar que el seu territori quedés devastat pels volcans. La ira i la ràbia la consumeix, i per bé que té clar que els homes no són de fiar, s’alia amb Quaritch, que li proveeix d’armes, per assolir poder sobre els Omatikaya i els Metkayina. És un personatge complex que Cameron ha proveït d’una personalitat intensa i singular.
Un esquema narratiu ja conegut
El tercer lliurament, que comença on va acabar el segon, amb la mort del fill gran dels Sullys, Neteyam, segueix el mateix esquema de cada film des del primer Avatar: presentació de personatges, aquí fet a tota pastilla perquè se suposa que ja estem familiaritzats amb aquests –el que és molt suposar si tenim en compte que el segon lliurament es va estrenar el 2022–; incursions i atacs preliminars dels dolents; el conflicte de Quaritch pel que fa al seu suposat fill, Spider, que l’ennuega amb sentiments oposats; conflictes al si de la família de Jake (–entre aquest i la seva companya, l’autèntica navi Neytiri, i entre ambdós i els seus fills adolescents, dominats per l’adolescència i una rebel·lia inherent–) pel que fa a les accions que cal endegar davant les múltiples amenaces i perills. I particularment segueix el conflicte de la filla adoptada, Kiri –de fet filla de Grace (Sigourney Weaver, que també interpreta a Kiri)– la qual segueix evidenciant-se com una mena de xaman en comunió amb la Gran Mare (Eywa), la qui tot apunta va fecundar per art de l’”Esperit Sant” Grace, comunió que la trasbalsa pregonament. I, finalment, la gran batalla final de rigor, present a cadascun dels tres films i que, igual que s’esdevé amb gairebé tots els films de James Bond, acaba per avorrir considerablement en perllongar-se massa temps. També segueix el conflicte intern de Neytiri, qui ha adoptat Spider, pel qui sent rebuig pel fet de ser humà, ressentida pels grans mals del primer episodi.
James Cameron sempre ha dit que amb la franquícia d’Avatar encalçava poder generar una saga de la dimensió èpica i tràgica de Lord of the Rings, el que podríem considerar que, malgrat el desplegament tècnic i la inventiva visual, està lluny d’apropar-s’hi, ja que per molt que el relat estigui poblat de gran varietat de personatges, de gran quantitat d’elements dramàtics i culturals genuïns que configuren un background de certa complexitat, de subtrames i detalls de tota mena, no és en absolut comparable al relat i l’univers abassegador de Tolkien.
Pandora com a western colonial disfressat de ciència-ficció
Tampoc escaparà a ningú que Cameron ha agafat un plantejament proper al western –amb l’afegitó sci-fi–, on els homes (transsumpte dels nord-americans d’origen europeu imperialistes) envaeixen i intenten conquerir el planeta Pandora (Amèrica) puig que la Terra està morint. Els na’vi tenen molt dels indis nadius d’Amèrica, els bons salvatges al Paradís que cobegen els invasors, éssers en comunió amb la natura i amb pregons deus posseïdors dels grans secrets de l’existència, com ara les tribus nadiues del Nou Món ho tenien amb el seu entorn. Els films segueixen l’estereotipus de l’home blanc que amb la seva prepotència xafa, o ho intenta, el suposat feble mitjançant la seva abassegadora superioritat tècnica.
A través d’aquests films, Cameron substancia i usa el missatge de la gran tolerància entre races i cultures, davant les actituds tiràniques i excloents. Hi ha, però, un element particularment propi de la postmodernitat que interessa esmentar: la crisi d’identitat del jo. Aquestes cintes, en el seu vessant sci-fi, parlen del clon (l’avatar del títol genèric), la ment dels humans dins de cossos generats de na’vis, i aquesta particularitat desenvolupa una circumstància que mou a reflexió en el cas, per exemple, de Quaritch i del sentiment de paternitat que té vers Spider. El Quaritch humà, el veritable pare biològic, ha mort, però el seu clon na’vi segueix tenint els mateixos sentiments cap al fill d’aquell.
Virtuosisme sense evolució
Aquesta saga, l’origen de la qual és a l’èxit de la primera cinta de 2009, té previstos cinc pel·lícules. La segona i aquesta, la tercera, es van rodar en la seva part preliminar gairebé de seguit, amb actors reals mitjançant el procediment de la motion capture. Amb els moviments i expressions facials recollits en aquesta primera fase, es passa a la segona, que consisteix en la creació de tot l’univers que coneixem per animació digital. Weta FX és rere de tot aquest esforç ingent, el mateix segell que es troba rere de la saga de Lord of the Rings o del King Kong, ambdós de Peter Jackson. A la titànica tasca també s’hi ha sumat Industrial Light & Magic. Produeixen el segell del propi i bilionari James Cameron, Lightstorm Entertainment, amb cofinançament de TSG Entertainment II i distribució de la Fox, segell absorbit per la Disney.
El segons i tercer lliurament es van rodar bàsicament a Nova Zelanda a partir d’agost de 2017, i es va perllongar fins a desembre de 2020. A partir d’aquell moment es va iniciar una llarga postproducció digital, que tingué un primer resultat amb l’estrena el 2022 del segon film i ara del tercer.
Tots els actors principals, des de Worthington, passant per Zoe Saldaña, Sigourney Weaver, Stephen Lang, Kate Winslet i Cliff Curtis, entre d’altres, han hagut de suportar llargues sessions físicament esgotadores, sota piscines gegants –mai no es va rodar a oceà obert–, que demanaven grans capacitats nadadores.
Veredicte
El millor: el nou personatge, Varang, encarnació de la maldat, aliada dels humans, però amb un rerefons que explica la seva actitud i la de la seva tribu. En termes cinematogràfics, el film està ben construït i és innegable que distreu per bé que amb gairebé els mateixos elements des de l’inici de la franquícia.
El pitjor: Justament aquesta sensació redundant de personatges, plots i subplots i estructura.
Nota: 7,5
