L’òpera prima de Marta Matute és un drama familiar que posa el focus en la malaltia de la mare (Alzheimer), però sobretot en la mirada de la filla, una jove de divuit anys que ha d’afrontar una realitat que no li toca per edat: tenir cura, responsabilitzar-se i créixer abans d’hora. Yo no moriré de amor ha guanyat la Bisnaga d’Or al Festival de Màlaga (i, sincerament, s’entén perfectament per què). Jo la vaig poder veure al D’A Film Festival Barcelona.
La pel·lícula segueix la història d’una família quan la mare és diagnosticada d’una malaltia greu, i sobretot posa el focus en la filla gran, que amb només divuit anys ha d’afrontar una situació que la fa créixer massa ràpid. La notícia arriba com una tempesta silenciosa i canvia completament la dinàmica familiar, els rols es transformen, les responsabilitats canvien i la jove protagonista intenta compaginar la seva vida, els amics, l’amor, les ganes de viure, amb la realitat de la malaltia a casa. La pel·lícula ens mostra tot aquest procés al llarg del temps (anys), centrant-se sobretot en les reaccions de la filla i en com gestiona emocionalment una situació que la supera, convertint-se en un retrat molt íntim sobre la família, la malaltia i el pas prematur a la vida adulta.
Una gran interpretació de Júlia Mascort
El que més m’ha interessat de la pel·lícula és que no busca en cap moment el dramatisme fàcil ni l’espectacularitat. La direcció aposta per un estil molt naturalista, molt proper als personatges, gairebé com si estiguéssim observant la seva vida sense filtres. Això fa que les interpretacions tinguin molt pes, i aquí és on la pel·lícula es fa gran de veritat. Especialment, Júlia Mascort, la protagonista i filla, que sosté la pel·lícula amb una interpretació molt física i molt emocional, i també Sonia Almarcha, que construeix un personatge de la mare amb Alzheimer, molt creïble i molt humà. En general, però, tot el repartiment funciona molt bé i fa que la família sigui completament creïble: el pare, també amb premi a Màlaga, interpretat per Tomás del Estal, i la germana és Laura Weissmahr (coneguda per la pel·lícula Salve María).
En l’àmbit tècnic, crec que una de les claus és el muntatge. El ritme és molt bo, perquè aquesta és una pel·lícula pel tema que tracta podria fer-se pesada, però no ho és en cap moment. Va avançant, va evolucionant amb els personatges i amb la malaltia, i això fa que com a espectador sempre tinguis la sensació que la història avança. La fotografia i el so no busquen destacar per sobre de la història, sinó que treballen al servei d’aquest naturalisme, i això és una decisió molt encertada. També destacaria molt la direcció d’art: la casa, els espais, la manera com viu la família, tot ajuda a construir aquesta idea de família de classe obrera als afores de Madrid. No és només decorat, és narrativa.
Hi ha diversos moments que funcionen molt bé emocionalment, sobretot totes les escenes en què veiem les reaccions de la filla al llarg del temps, com va canviant la seva manera d’afrontar la situació, com a vegades s’amaga, com a vegades explota, com a vegades necessita escapar. I aquí entren les seqüències de ball, que per a mi són molt importants dins de la pel·lícula, perquè funcionen com una via d’escapatòria del personatge. Dins d’un drama molt dur, aquestes escenes donen aire, però al mateix temps expliquen molt del personatge.
En alguns moments recorda a Sorda i Jone, batzuetan (Jone, a veces)
Per estil, sensibilitat i tècnicament, és una pel·lícula que en alguns moments m’ha recordat Sorda (guanyadora l’any passat al Festival de Màlaga, i que personalment em va agradar més), sobretot per aquesta mirada naturalista, molt centrada en els personatges i en la realitat social que retrata. La temàtica del film i la història també em recorden Jone, batzuetan (Jone, a veces), guanyadora a Un Impulso Colectivo del D’A i a la secció oficial nacional de l’Atlàntida Mallorca Film Fest del 2025.
Sorprèn que Jone no hagi acabat de convèncer els acadèmics perquè no ha obtingut cap nominació, per tant, veurem si el tema tractat per Marta Matute sí que aconsegueix atraure els acadèmics. Jone, batzuetan comparteix moltes coses amb Yo no moriré de amor, com ara que totes dues segueixen la filla en un cas Alzheimer a la família, que la seva via d’escapatòria també és la festa i fan que la història respiri.
En el fons, la pel·lícula parla de moltes coses: de la família, de la malaltia, de fer-se gran abans d’hora, de la responsabilitat, però també de la necessitat de seguir vivint la teva vida encara que tot al teu voltant s’estigui enfonsant. I això ho explica sense grans discursos, simplement seguint els personatges i deixant que siguin ells els que parlin.
S’hauria de veure?
Crec que és una pel·lícula que s’ha de veure perquè és una òpera prima molt sòlida, molt ben dirigida i molt ben interpretada. Segurament serà una de les pel·lícules espanyoles de l’any en els premis i crec que se’n continuarà parlant. No és una pel·lícula espectacular, ni ho vol ser, però és una pel·lícula molt humana, molt honesta i que et fa pensar quan surts del cinema. I aquestes són, moltes vegades, les pel·lícules que realment valen la pena.
Nota: 8
