Philipp Stölzl és un realitzador alemany que ha demostrat força solvència en alguns aspectes cinematogràfics. Té la mà trencada per a l’espectacularitat èpica i el cinema d’aventures (el film d’alpinistes La cara nord), construeix amb molta correcció la bastida de cada film seu, té un concepte visual fort, net, polit; sembla trobar-se còmode en produccions cares d’època de gran desplegament, com ara els dos Physicians de certa amplada internacional, o la saga Winnetou, o Goethe. És un director multidisciplinari, puig que, a banda el cinema, també fa televisió, òperes filmades, esdeveniments escènics, vídeos musicals… El seu treball és vistós, correcte, molt ben produït, però per damunt de to, acadèmic, sense caràcter personal. Stölzl no és cap autor, no té un estil definit, cap personalitat cinematogràfica que el fes distintiu; va intentar el salt a l’àmbit anglosaxó amb el thriller L’últim testimoni (EUA, Regne Unit, Canadà i Bèlgica), però a banda d’una correcció formal, la cinta va passar sense pena ni glòria.
Identitat, religió i saber prohibit
És, doncs, un director eminentment per al mercat alemany i europeu principalment, per bé que tant The Physician (2013) com ara aquest segon lliurament, The Physician II, producció alemanya (Zeitsprung Pictures i UFA Fiction, amb contribució de les també alemanyes Beta Film i Constantin Film), tinguin determinat ressò mundial; de fet, com a la primera, el repartiment és de caràcter internacional. Cal dir d’entrada que Stölzl no és rere de la iniciativa; s’ha limitat a mantenir una sorprenent continuïtat visual –sembla que s’haguessin filmat tots dos films alhora– i temàtica amb el mateix academicisme evident.
The Physician II no té res a veure amb Noah Gordon, l’autor del best-seller homònim que és la base del primer lliurament. A causa del gran èxit del primer film, les principals productores volien fer una seqüela de feia temps. Els guionistes s’hi posaren el 2017, però la pandèmia va complicar les coses. És tota una altra història inventada que, això sí, s’inicia el 1034, allà on acaba The Physician, és a dir quan Rob Cole (Tom Payne, qui també exerceix com a un dels productors executius) i la seva companya embarassada, Rebecca (Emma Rigby), fugen de la ‘Madrassa’ (mena d’universitat del gran saber) d’Ispahan, la capital de Pèrsia. La ciutat és envaïda pels seljúcides, que no tenen cap respecta pel saber i la cultura d’un xa hedonista però sensible. També amb els col·legues i companys, Cole marxa en vaixell cap a Londres, on va néixer en la més absoluta de les pobreses. Entre els guionistes, només repeteix Jan Berger i el mateix Stölzl, als quals s’han sumat Caroline Bruckner, Stewart Harcourt, i Marc O. Seng.
Intrigues de palau i maldat shakespeariana
Un aspecte divertit d’ambdós films és que Cole, tot i ser anglès, es va fer passar per jueu per ser admès a la Madrassa (els cristians no eren ben rebuts). Un cop intenta integrar-se a Londres com a metge conjuntament amb els companys d’estudis, és interpretat com una amenaça per als metges de la Cort perquè implícitament s’adonen de la seva superioritat formativa (Cole fins i tot ha obert cadàvers –cosa prohibida per àrabs i cristians– i sap infinitament més d’anatomia); una de les objeccions convenients és que són vistos com una estranya barreja de jueus i musulmans. En el cas de Cole, alguns el veuen com a jueu, d’altres com algú arabitzat, i per a l’Església, com un heretge amb sabers prohibits. Algú altre hauria acabat per patir problemes d’identitat alhora còmics i dramàtics.
Però el gruix de l’argument rau en les intrigues de Cort. La Reina Mercia (Emily Cox), ha aconseguit recloure a un convent la filla del Rei, Ilene (Áine Rose Daly), per suposada bogeria, i desitja la mort del seu marit, el Rei Canute (Liam Cunningham) conxorxada amb el metge de la Cort, Hunne (Aidan Gillen), el seu amant de passada, per prendre el poder. Cole acabarà per substituir Hunne com a metge de Canute en evidenciar-se efectiu, però Hunne, encara metge de la Reina i influent a la Cort, és prou sibil·lí per entabanar Cole perquè li mostri el seu saber, que sap superior. Encara trobaríem un subplot entorn de la bogeria d’Ilene i dels procediments de cura de la ment en mans de Cole.
Del cinema èpic a la fantasia televisiva
I aquí està el problema, però també la virtut com a film de crispetes, que és el que és The Physician II. La Reina Mercia recorda massa des de la madrastra de ‘Blancaneu’, tot passant per Lady Macbeth i per la Gertrudis de Hamlet. És una dona tan absolutament i exageradament despietada i mancada d’empatia, pura maldat, que acaba per ser gairebé una caricatura tot i que Emily Cox broda el paper. És a dir, ni el personatge ni la història són originals, i com a mínim el rampell shakespearià és evident, però fa passar una bona estona.
Visualment, la reconstrucció d’època és impecable, però recorda –particularment a les batalles– Joc de Trons i El Senyor dels Anells, encara una certa flaire de Kingdom of Heaven de Ridley Scott, i si se m’obliga, del Ben Hur de William Wyler pel que fa a un episodi amb gruta plena de leprosos. Fins i tot alguns actors han estat a Joc de Trons, com ara Liam Cunningham, Aidan Gillen o Owen Teale (Godwin, el general militar de la Cort).
The Physician ja era cinema de crispetes, però sens dubte l’autoria de Noah Gordon aportava una solidesa dramàtica i de reconstrucció d’època, i fins a cert punt d’originalitat, en situar un cristià al cor de Pèrsia, i en desenvolupar de manera interessant com estava l’estat de la qüestió de la medicina avançada al segle XI. The Physician II té força més de conte de fades malgrat el realisme; sí que manté el mateix look i posada en escena de l’original: imatges netes, amb profunditat de camp i paleta de colors vius i intensos –lluny de la paleta de colors esmorteïda de moda i dels fons desenfocats tristament sistemàtics–, i el mateix timing trepidant; un mateix tractament de càmera, que es mou de manera permanent molt agradablement, i manté una imatge que respira lluny de tractaments televisius tan en voga des de fa temps els quals abusen malaltissament dels primers plans i ofeguen l’espectador sense donar prou informació de l’espai en què es desenvolupen les escenes: en una paraula, el film de Stölzl gaudeix d’un tractament autènticament cinematogràfic, que ens atreviríem a qualificar de clàssic, comme il faut.
La cinta s’ha rodat a Berlín, als Estudis MMC de Colònia, i a Schleswig-Holstein, així com a Hongria, al mateix set de la sèrie The Last Kingdom dels estudis Korda.
Veredicte
El millor: La grandeur d’una producció amb dimensió hollywoodiana d’altres èpoques tot i ser germànica, que abassega visualment. La cinta manté una solidesa estructural i de timing que la fa ideal per passar un parell d’hores i escaig molt entretingudes.
El pitjor: La sensació de conte de fades que subjau en la seva trama, en contradicció amb una posada escena i backgrounds realistes.
Nota: 8,5
