Tornar a l’armari a la tercera edat és un dels problemes que més preocupen actualment dins la comunitat LGTBIQ+. Aquest és el tema central del film Maspalomas, film íntegrament parlat en euskera, que ja es va endur a San Sebastián un merescut premi al millor actor per la destacada interpretació del seu protagonista José Ramón Soroiz, un actor basc que hem pogut veure a films com Loreak/Flores i Cinco lobitos o sèries com Patria. Per si no n’hi hagués prou aquesta cinta és la 3a més nominada als Goya 2026 amb nou possibilitats de premi en categories de prestigi com Millor pel·lícula, Millor direcció, Millor guió, Millor actor (José Ramón Soroiz) i Millor actor de repartiment (Kandido Uranga). A partir del 22 de gener la podeu veure a Filmin.
Una interpretació que es beneficia de les rèpliques de Kandido Uranga i Nagore Aranburu, actriu que vam descobrir a Querer i que viu el seu millor moment professional amb 4 pel·lícules per estrenar (Mi querida señorita, Bocas de cielo, Los domingos i Karmele).
Maspalomas: el paradís gai
La zona de Maspalomas, al sud de l’illa de Gran Canaria, és el Shangri-La gai d’Europa. És un paradís (un espai segur, en certa manera) habitat per homes homosexuals que viuen en feliç harmonia. Per contra, també és un armari de lluentons i purpurina on és fàcil oblidar-se de l’homofòbia existent, malauradament, al món real. En aquest context coneixerem en Vicente, un home de 76 anys a punt de gaudir d’una estona de sexe esporàdic i sense compromís en les famoses dunes d’aquesta localitat.
Durant els primers minuts del film veurem com és la seva vida a l’illa, els seus amics i contactes sexuals. Fins que la vida, en forma d’ictus, irromp i canvia les normes del joc. Ara Vicente haurà de tornar a una residència del País Basc on podran atendre les seves necessitats. Però també haurà de tornar a l’armari per poder conviure amb els altres residents.
Els responsables del film són José Maria Goenaga i Aitor Arregi que, juntament amb Jon Garaño, són els caps de Moriarti, una de les productores insígnies del cinema basc més punter. D’aquesta productora han sortit films com Marco, La trinchera infinita o la sèrie Cristóbal Balenciaga. Els Moriarti, com són coneguts en el món del cinema, tenen una capacitat especial per retratar individualitats que se surten de la norma ja sigui un home atrinxerat a casa seva durant 40 anys, un mentider compulsiu o bé un modista homosexual a la postguerra. A Maspalomas, la seva mirada sensible no busca només denunciar una situació injusta o que fa patir a una persona, van més enllà i fan valdre la reivindicació de la identitat per poder viure en pau amb un mateix.
Empatia i diversitat
Maspalomas centra la seva acció dins la residència on Vicente inicia un nou tipus de convivència basat en la por que sigui descobert el seu secret. Però el film no és un drama, però tampoc té el to humorístic de la comèdia castellana (lluny de l’humor gruixut d’un Torrent, per exemple). El film es beneficia d’un José Ramon Soroiz en estat de gràcia que sap navegar pels fotogrames sempre amb un toc realista però sense caure en la pena. Soroiz aconsegueix fer-nos empatitzar amb el seu personatge d’una manera natural i directa.
Al final el problema de Vicente no és ser homosexual sinó buscar l’amor i la companyia en una societat heteropatriarcal on la seva forma d’estimar no té cabuda, menys encara en l’ecosistema d’una residència on tothom té diferents procedències i estils educació que fan més complexa la convivència.
Veredicte
El millor: La capacitat dels directors per parlar de llibertat, convivència i amistat.
El pitjor: Que la temàtica tiri enrere a molts espectadors, donant la raó a la tesi del film que cal educar la societat.
Nota: 8
