La hija pequeña (Le petit darnière) arriba a les nostres pantalles aquest 13 de març. El film es va estrenar a la darrera edició del Festival de Cinema de Cannes, on es va fer amb el premi a la millor interpretació femenina i també va obtenir la Palma Queer, el guardó especialitzat en temàtiques LGTBIQ+ del certamen francès. Es tracta de la tercera pel·lícula de Hafsia Herzi que s’acosta de manera eficaç i respectuosa a la vida de Fátima, una jove musulmana que viu a la rodalies de París i que, en plena adolescència, es debat entre la religió i les seves inclinacions sexuals.
La cinta de Herzi, entra dins les premises del nou realisme social europeu des de els germans Dardenne a Carla Simon: simpatia pels personatges adolescents en crisi vital, tractament molt realista però sempre des d’una perspectiva de comprensió i empatia cap a ells. La idea, en certa manera, és la de retratar personatges adolescents, en ple moment de desenvolupament i maduració, en confrontació amb la societat que imposa normes i pautes de comportament. Des del Los 400 golpes (ja abans amb Balzac) es tracta de parlar de la joventut per, en darrera instància, parlar de la nostra societat encorsetadora.
La hija pequeña: questió d’indentitat
Fàtima, entre l’institut i la universitat, juga a futbol, té un xicot que no l’interessa, es fa la dura per complaure els seus amics homòfobs i intenta seguir les pregàries de l’alcorà. Internament, però, tot un volcà de noves emocions, contràries a allò que ella ha configurat com la seva façana, amenaça el seu esclat. Una situació que, tot plegat, indica un alt component de lesbofòbia interioritzada.
És a dir, una situació autodefensiva que la protegeix de tot allò que li podria fer mal i que, per comoditat o per por, no s’atreveix a afrontar. al llarg del film veurem un arc vital molt interessant del personatge de Fatima on inicialment, ella mateixa, seguint el ramat de l’institut, es dedica a tenir comportament homòfobs amb un dels seus companys, un cas típic de bullying escolar.
Posteriorment Fatima començarà a acceptar la seva pròpia orientació sexual i buscarà sexe a través d’aplicacions. Serà aquí, a partir de diverses cites, que començarà aprendre, a trompades, com relacionar-se amb persones del seu propi sexe. Una situació també típica de les persones del col·lectiu ja que, en viure la seva sexualitat en la foscor o d’amagat, no sempre tenen accés a tot el coneixement o a les persones que més els podrien guiar o donar un cop de mà encertadament. Finalment, Fàtima troba l’amor però, a aquestes alçades, ningú l’ha preparat pel rebuig o per entendre que tothom carrega la seva pròpia motxilla.
Més enllà d’un coming of age
La hija pequeña és una clàssica pel·lícula coming of age que inclou altres especificitat que ens venen a explicar la vessant interseccional de les persones, o el que seria el mateix, que tothom està caracteritzat que diversos eixos que l’influencien. És acceptada com a futbolista (cap sorpresa en el món lèsbic) però, com a musulmana, els conflictes són infinits tal i com s’aprecia a partir de les converses amb l’imam, que li parla de pecat i malaltia (res que no faria un capellà catòl·lic) i les indirectes de la seva família per formar una família.
Hi ha, però, un personatge excel·lentment dibuixat com és el de la seva mare que observa en la distància, intueix coses però té amb Fatima un acostament respectuós. Com a títol il·lustratiu destacar també el moment en la protagonista es fa un petó amb un altre noia però el que sentim són els cants de l’imam cridant a resar.
Cal destacar la impressionant interpretació de Nadia Melliti que, com ja hem dit va guanyar el premi d’interpretació femenina de Cannes al que cal afegir el Cesar a l’actiu revelació de l’any. Melliti, descoberta per al film, com passa sovint en aquest tipus de papers, sap donar tridimensionalitat i caràcter a Fatima, vehicle de tots els missatges d’aquest film que es proposa denunciar elegantment la influència de l’heteropatriarcat en moments tan complicats com l’adolescència.
Veredicte
El millor: la senzillesa amb la que presenta els conflictes.
El pitjor: Una certa bondat a l’hora de treballar els temes més espinosos.
Nota: 8
