Potser no hauria de sorprendre que el projecte per adaptar Kraken: El Libro negro de la horas, la quarta i homònima novel·la d’Eva Garcia Sáenz de Urturi, inicialment es pensés com a sèrie de televisió. Els dos directors i els tres guionistes, tret d’algun llarg aïllat d’algun d’ells, provenen gairebé exclusivament de l’àmbit televisiu: aquest mar sense fons que des de fa anys produeix sèries de tota mena com a xurros.
Però no, les principals productores, Isla Audiovisual –que va comprar els drets d’adaptació de la saga literària Kraken– i Zebra Producciones, segells eminentment generadors de material televisiu precisament –Zebra amb més llargmetratges–, van decidir de convertir la novel·la en una pel·lícula; probablement en sintonia amb l’altre llargmetratge entorn a l’inspector Unai López de Ayala (Déu n’hi do amb la llargada dels noms), de sobrenom Kraken: El silencio de la ciudad blanca (2019).
Els dos directors, Joaquín Llamas (Tierra de lobos) i Manuel Zanabria (Hotel Bitcoin), provenen igualment de la televisió (“La coleccionista”; “Los artistas primeros trazos”). De la mateixa manera, els guionistes, principalment Juan Carlos Cueto i Rocío Martínez Llano, han escrit a sèries com ara “El internado”, “Tierra de Lobos”, “Mar de plástico” o “Médico de familia”; i el primer ha intervingut a “Águila roja”. El tercer, Oscar David Gómez, consta com a guionista de plató, i havia intervingut a “La coleccionista”.
La sèrie Kraken: supervendes
Eva Garcia Sáenz de Urturi, no cal dir-ho, és una escriptora supervendes que ha omplert el mercat de best-sellers des del 2012, primer amb la peculiar fantasia èpica ‘La Saga de los longevos’, amb tres volums, i després amb la cèlebre ‘Trilogia de la Ciudad Blanca’ –que no és una altra que Vitoria, la ciutat que va veure néixer l’escriptora, formada com a òptica-optometrista, per cert. A banda d’”El silencio de la ciudad blanca”, completen la terna “Los ritos del agua” i “Los señores del tiempo”.
El personatge principal, Unai (Kraken), també ho és de la saga que segueix, la “Sèrie Kraken”, protagonitzada pel mateix Unai: “El libro negro de las horas” i la més recent, “El ángel de la ciudad”. A diferència de la trilogia, cadascun d’aquests dos volums se centre més en la vida personal de l’inspector, i les intrigues que s’hi desenvolupen l’impliquen personalment de manera severa. De fet, “Los señores del tiempo” ja preparava el background amb què arrenca “El libro negro de las horas”.
Hom diu que ja hi ha més de quatre milions de lectors seguidors de l’inspector Unai, i les seves novel·les han estat traduïdes a 20 llengües en 40 països. “Los señores del tiempo” va estar entre els deu llibres més venuts del 2018. L’escriptora va anunciar el setembre passat que el tercer volum de la segona trilogia estava a punt de sortir puig que ja estava enllestida, però de moment s’ha quedat en l’anunci.
Amb tots aquests precedents, i tal com es desenllaça el film, no serà gens estrany que el segon i fins i tot el tercer volum de la segona sèrie vegin també la translació a la pantalla gran. Naturalment, tot dependrà dels resultats a taquilla.
Euskal noir, un nou reclam
La producció de Sáenz de Urturi, per bé que va obtenir el Premi Planeta de 2020 amb una novel·la de background històric, “Aquitània”, s’inscriu majoritàriament en el que ja s’anomena com a l’”Euskal Noir”, un corrent literari, i de rebot cinematogràfic, integrat per escriptors bascos que emmarquen els seus escabrosos casos al seu país, del qual és exponent senyer Dolores Redondo amb la seva “Trilogia de Baztán”, duta al cinema completament. Una altra sèrie en la línia és la d’”Illumbe”, de Mikel Santiago, però el camp està adobat d’altres autors.
Tota aquesta tendència no pot amagar un referent claríssim en autors com ara Arturo Pérez Reverte, amb un llarg reguitzell de novel·les amb misteri i thriller fosc en la línia d’“El Club Dumas” –aquesta centrada en llibres extremament antics només a l’abast de col·leccionistes, i en el Diable– o “La piel del tambor”. Naturalment que la vigència del noir nòrdic hi té molt a dir també en l’essència del corrent “Euskal”, i encara Dan Brown i obres seves com ara “El codi Da Vinci”. A totes elles, els investigadors han de seguir un reguitzell de pistes, sovint de caire cult, i que constitueixen un dels atractius principals tant pel que fa a les novel·les com a les pel·lícules que se’n deriven.
“Kraken” s’esdevé alternadament a tres temps: l’origen és el 1957, a un monestir de monges a Vitòria, on va a parar ‘comme d’habitude’ una nena abandonada dins un cistell; als anys 70, aquesta nena, batejada com a Ítaca Expósito, ja és una jove de 15 anys capaç de falsificar llibres medievals, una habilitat que les monges explotaran perquè és un mitjà de mantenir l’edifici i la comunitat davant el permanent perill de tancament definitiu.
De passat a present
El tercer moment transcórrer als nostres dies, quan Unai, ara apartat de l’exercici actiu com a policia, es veurà empès a col·laborar amb els seus antics companys a l’esclariment de tres assassinats esdevinguts una mateixa nit, el primer d’ells a una llibreria d’incunables. Aquests fets aviat es lliguen amb un rar volum medieval, el ‘Llibre negre de les hores’, incunable cobejat per molts col·leccionistes acabalats disposats a tot per aconseguir-lo, i amb la possibilitat que la mare d’Unai, que ell creia morta des que era petit, estigui ben viva, segons la veu d’una misteriosa trucada telefònica que n’informa i alhora amenaça d’occir-la si ell personalment no aconsegueix de trobar i lliurar aquest “llibre negre” en una setmana.
La trama, doncs, desplega uns esdeveniments que es perllonguen i es lliguen estretament a través d’un llarg període de temps, els quals segons avancem es van tornant inextricables. L’inici del film es fa atractiu, i els primers avenços ens captiven amb aquest seguit de flashbacks als 50 i 70. Hi ha situacions de thriller certament aconseguides, però en lloc d’anar aclarint-se els fets, es van embolicant fins a un punt inversemblant i excessiu.
Literatura i cinema
És probable que els guionistes hagin tingut dificultats per exposar amb plena eficàcia els elements d’una novel·la certament entortolligada, la qual cosa du a un desenllaç amb un moment de diàleg que per tal de mantenir un ‘cliffhanger’ que pugui lligar amb lliuraments futurs, provoca un somriure per inesperat i fins a cert punt maldestre.
Despunta Aitziber Luma com a la Irene adolescent, i impacta Natalia Rodríguez, com a Mencia, la inspectora en cap de la policia enviada des de Madrid per coordinar la investigació dels assassinats. I diem que impacta a causa que el seu personatge és una dona albina que amaga també més d’un secret. Alejo Sauras encarna Unai, i la seva antiga companya a la policia, Esti, és Maggie Civantos.
Veredicte
El millor: Una trama climàtica amb alguns elements gòtics que recorda, d’entrada, ‘El Club Dumas’ de Pérez Reverte.
El pitjor: Un desenvolupament que tendeix progressivament a la il·legibilitat.
Nota 7’5
