I swear, traduïda aquí com a Incontrolable (una traducció més literal seria “jo renego” però donem per bona l’oficial), és un film menor però sens dubte és un dels millors del 2025. Potser no l’haureu vist a la carrera dels Oscar per una simple raó: el seu actor principal Robert Aramayo (l’Elrond d’Els Anells de poder o un jove Ned a Joc De Trons) està tan esplèndid que li podria haver robat l’estatueta amb facilitat a Chalamet, Di Caprio i companyia.
I ja sabem que a Hollywood en ocasions els agrada escombrar cap a casa, sense desmerèixer els nominats d’aquest 2026 ja que certament tots regalen grans actuacions amb els seus respectius papers. Potser d’aquí la poca pressa de la indústria, que coneixien del paper d’Aramayo, per voler estrenar el film a terres americanes i entrar a la carrera dels premis de l’home daurat amb espasa.
Però el britànic Aramayo si que els ha vençut en els Premis Bafta d’enguany, i ben merescut que s’ho tenia, quan el film s’ha donat a conèixer internacionalment com una simple coincidència. Tampoc podem oblidar l’actor més jove del film, el debutant (si si, el seu primer paper) Scott Ellis Watson, que interpreta el protagonista en el pas cap a l’adolescència en l’etapa més difícil i que és realment qui ens fa entrar en la història, sense ser un tic nerviós, en un obrir i tancar d’ulls. Aplaudiments per al jove actor.
Un impuls incontrolable
Els dos encarnen a John Davidson, un britànic que va ser diagnosticat a una edat força jove amb la Síndrome de Tourette, en una època que no se’n parlava i es coneixia ben poc. Fins a dia d’avui encara es desconeix la causa exacte d’aquest trastorn heretat (tenia també la mare impulsos reprimits?), d’aquí que en ocasions pugui generar conflictes pels resultats i situacions viscudes. El que està clar és que és una condició mèdica del sistema nerviós, ja siguin causes genètiques o sentiments reprimits, que fan que els qui la pateixen facin moviments repetitius i diguin sons malsonants que no es poden controlar amb facilitat. El curiós és que moltes vegades siguin paraules ofensives, insults i improperis.
El film juga molt bé amb aquesta part i mira de donar cabuda a les diferents visions. El tenir una vida marcada per la obediència, la por a no donar el que esperen de tu, la frustració de no poder controlar els teus sentiments, la pressió que la mateixa vida t’imposa, l’abandonament que pots sentir per la família o la societat. El resultat, com una vida pot canviar per complet d’un dia per l’altre per culpa d’un efecte incontrolable. El desconeixement sempre fa que algunes persones actuïn en contra de situacions i certes malalties de la vida quotidiana. D’aquí també la importància de John Davidson per donar veu a la malaltia. I de manera reconeguda, ja que just la primera escena del film ens el mostren d’adult davant la presència de la reina d’Anglaterra en un instant que ja marca tot el film.
Comèdia i drama
A I swear (Incontrolable) veurem situacions hilarants, patirem per ells i pels que reben les conseqüències, en moments que ens treuen rialles, mai de mofa val a dir, ja que surten del no res, inesperades, com els tics que pateix el protagonista, altres ens faran posar les mans al cap o a la boca, com si tampoc poguéssim controlar els nostres impulsos al veure situacions que son realment esperpèntiques, entre d’altres d’emoció molt ben exposades, algunes de manera ja silenciosa i que Aramayo ens fa viure en primera persona.
També veurem la seva relació amb persones que s’hi aproximen per fer-li la vida un xic més fàcil, no sense deixar de patir-ho de primera mà. El film és intens, commovedor i punyent, però també divertit, amb un equilibri molt ben aconseguit; no cau en la llàgrima fàcil ni intenta alliçonar a ningú. Exposa el que hi ha de manera realista i dona veu a aquesta síndrome que per alguns ja és enverinada de per si, fins al punt de trobar-la poc creïble.
Veredicte
El millor: el donar veu a la discapacitat, les actuacions de tothom, els seus punts d’hilaritat, el retratar la síndrome tal com és sense caure en l’emotivitat fàcil.
El pitjor: que en ocasions es pugui veure la síndrome com a una excusa per deixar improperis.
Nota: 9’5
