El director iranià Asghar Farhadi ha portat el seu idil·li amb França (i Cannes) un pas més enllà al film Histoires parallèles. Si l’any 2018 va inaugurar el Festival de Cannes amb una història amb molt de sabor espanyol (Todos lo saben), vuit anys més tard s’ha passat a la francofonia amb una pel·lícula en què la ficció i la realitat viatgen per camins paral·lels.
El punt de partida d’Histoires parallèles és Isabelle Huppert, una escriptora rondinaire, malaltissa i amb síndrome de Diògenes que té la creativitat estacada. Per a sortir del bloqueig espia amb un telescopi els veïns del davant i es fa una pel·lícula (força fantàstica) sobre el que passa en aquell pis. Els veïns en qüestió són Vincent Cassel, Virgine Efira i Pierre Niney tres tècnics de so amb una vida força normal i avorrida. La irrupció d’un jove contractat per la neboda de Huppert per ajudar-la a casa canvia el plantejament de la història quan ell s’apodera del darrer manuscrit de l’escriptora i decideix continuar-lo i portar l’espionatge una passa més enllà.
Histoires parallèles i el joc de la realitat i la ficció
El millor d’aquesta pel·lícula (deixant de banda el plaer que hauria de sentir tot cinèfil de veure en pantalla gran Isabelle Huppert) és com juga amb la realitat i la ficció. Quan els veïns de l’escriptora descobreixen que, sense voler-ho, són els protagonistes d’una història inventada canvien els seus comportaments fins a un punt que cada cop són més fidels a la ficció que a la realitat. Aquesta doble vida dels personatges és intrigant, divertida i seductora. I també una mica massa llarga, única crítica que se li pot fer a aquest original i magnètic llargmetratge.
Farhadi navega entre l’humor, l’absurd i el drama d’una manera molt temerària però efectiva. I els intèrprets hi ajuden i molt. Sobretot les dues dones protagonistes: Huppert i Efira que ja havien compatit cartell a Elle (2017). Un altre aspecte a destacar en positiu és el so. El fet que la professió dels protagonistes sigui la mescla i edició del so de pel·lícules i documental fa que l’element sonor sigui un protagonista més que suma misteri i singularitat al conjunt.
Farhadi continua el seu camí ja consolidat com un realitzador amb personalitat i seductores idees pròpies (el guió també és seu). I a França i al Festival de Cannes no estan disposats a deixar de riure-li les gràcies.
Veredicte
El millor: Isabelle Huppert, el so i la manera de jugar amb la realitat i la ficció.
El pitjor: La durada.
Nota:7,5
