Que Rodrigo Sorogoyen és únic creant tensió ja ho sabíem abans de El ser querido. Però si li sumes Javier Bardem a l’equació el resultat és explosiu! Després de l’èxit d’As bestas deixa de costat la violència física i es queda amb el mal rotllo i l’angoixa per portar-la al terreny del cinema.
En aquesta pel·lícula estrenada al Festival de Cannes es narra la tensa relació entre un director d’èxit (Bardem) i la seva filla (Victoria Luengo) a la qual ha abandonat i ignorat des que era petita. Al cineasta li agafa algun tipus de crisis existencial i decideix oferir a la filla, una actriu de segona fila que treballa de cambrera, una oportunitat que pot refusar.
El ser querido: valor visceral
Sí, ja sabem que aquest plantejament és molt semblant (o gairebé idèntic) que el de Sentimental Value… Però Joachim Trier és nòrdic i Sorogoyen llatí. I la sang calenta del sud d’Europa està ben present en aquest film. Els caràcters durs, tossuts i agressius esquitxen la pantalla amb un plantejament visual que juga amb els l’aspect ratio, el blanc i negre i les textures de la imatge. Tot al servei de la tensió que comentàvem al principi. I tot amb la elegància i sobrietat de Sorogoyen corregida i augmentada per la amenaçadora presència de Bardem. Un expert en provocar aitèntic terror amb una sola caiguda d’ulls. Té un monstre dins! I el treu a fora sense corretja.
No menys remarcable és la receptora d’aquesta allau d’ego: l’actriu catalana Victoria Luengo que de ben segur la veurem nominada als premis més destacats de l’any (amb Bardem i Sorogoyen). El film té un ritme lent però no tediós. El mal rotllo creixent ajuda i, quan explota, El ser querido ens deixa una seqüència inoblidable. Aquell moment d’aquell rodatge és una petita obra mestra dins una pel·lícula que sense ser la més memorable del director sí que és la més madura i complexa.
Veredicte
El millor: la capacitat de generar ambients angoixants amb només mirades i primers plans.
El pitjor: que arribi després de ‘Sentimental Value’.
Nota: 8
