El 16 d’abril s’iniciava la desena edició del BCN Film Fest a l’aixopluc a l’ensems de la celebració del centenari dels cinemes Verdi, seu oficial d’aquest encontre primaveral. Entre els ingredients característics sempre a l’entorn del cinema autoral, hi ha referents sovint vinculats a l’art, la literatura i la història; al llarg d’aquests deu anys ha anat ampliant-se l’espectre de l’oferta a seccions com ara la cuina (Cinema al Plat), l’anime, o el cinema asiàtic (enguany Asian Women by CineAsia).
Segueix el reguitzell de seccions de cinema clàssic (Imprescindibles), la mena de peculiar calaix de sastre que és la Zona Oberta, la secció de comèdies (Cinema amb Gràcia), o la secció de curtmetratges a concurs. Enguany, el cartell mostra en actitud amorosa Cary Grant i Ingrid Bergman al film “Notorious”, d’Alfred Hitchcock, que es projectarà entre d’altres clàssics de Godard, Polanski, Henri-George Clouzot, Fritz Lang, Bergman, Brian De Palma o José Luis Garci, el qui va declarar, en la projecció d’“El Crack” en honor seu que el cinema ja no existeix.
La reivindicació de la dona segueix sent al centre de la programació del certamen, però aquest any en particular, sembla també haver-se posat l’èmfasi en la immigració a través d’un seguit de films, potser per ser un element que ara com ara preocupa creixentment, i no sense motiu, la nostra societat.
El anfitrión: el plat fort
La mena de plat fort de dijous fou, dins la Secció Oficial fora de concurs, la coproducció de Grècia, Estat espanyol, Països Baixos i Regne Unit, The Birthday Party (El anfitrión), sobre tot per la presència al certamen de Willem Dafoe, protagonista principal del film i convidat d’honor d’enguany. Dirigeix Miguel Ángel Jimenez, deixeble en alguna mesura d’Aki Kaurismäki i José Luís Cuerda. La cinta, amb un punt de sàtira, humor negre i paròdia està basada en la novel·la homònima de 2007 de Panos Karzenis –grec resident al Regne Unit–. Jiménez és coguionista junt a Giorgos Karnavas (The Return–El regreso de Ulises; Maria Callas; Triangle of Sadness) i Nikos Panayotopoulos.
Per bé que el magnat que encarna Dafoe es diu Marco Timoleon, la història fa pensar clarament que en realitat és un transsumpte d’Aristòtil Onassis i de la seva filla, Christina, la qual, igual que la Sofia del film, fou addicte a les drogues i a una vida dissoluta. La història s’esdevé en un sol dia, nit i matí següent de 1975, a l’illa privada del magnat –èmul de la Skorpios d’Onassis–, on Timoleon prepara la celebració del 25è aniversari de Sofia (Vic Carmen Sonne).
Timoleon, com va ser en alguna mesura la preocupació d’Onassis, vol tallar de soca-rel la relació que té Sofia amb el biògraf del propi magnat (l’actor Joe Cole), per evitar hereus indesitjats. Alhora, també espera sa muller (Olivia –Emma Suárez, una mena de barreja de les dues dones d’Onassis) per tal de formalitzar el divorci, a la qual cosa Olívia es resisteix en seguir enamorada de l’oligarca encara, segons diu. També sura en la trama el dol profund que sent Timoleon per la pèrdua del seu fill temps enrere, el qui hauria heretat el seu imperi en comptes de la inestable Sofia, que és el que li queda ara. De manera semblant, Alexander Onassis també va morir a un hidroavió el 1973.
Una festa amb secrets
A l’encontre assisteix la flor i la nata de l’upper class internacional, entre la qual es troba tota sort d’homes de negocis, banquers, polítics i homes acabalats, entre els quals feixistes espanyols i d’altres aprofitats. A banda de l’interès que el magnat té d’entrevistar-se amb un grapat d’ells, també n’hi ha d’altres que volen parlar amb ell pels interessos més diversos. Mentre s’esdevé tot això, la filla, l’encara dona, els pretendents oficials i els no oficials de Sofia, i les més diverses intrigues van desenvolupant-se, enmig de l’enuig del magnat quant a la perdurabilitat del seu imperi i de paparazzis camuflats que volen captar l’esplendor i la degeneració perfilada a la festa. El propi Timoleon té micròfons, càmeres i fotògrafs camuflats escampats arreu de l’illa, per tal d eno perdre detall de res.
La cinta ens recorda la primera escena d’El Padrino, aquella en la qual Marlon Brando anava atenent, dins el seu despatx, un bon seguit d’homes de negocis, sicaris i gent d’altres condicions mentre al jardí s’esdevé la festa de les noces de la filla.
La pel·lícula atreu en la seva primera part, però alguna cosa del guió va dibuixant unes situacions cada cop més impregnades d’inversemblança, a la qual cosa se sumen uns diàlegs que diríem no sempre afortunats. A això s’afegeix un timing un xic irregular que afecta el ritme, probablement també per una certa quasi reiteració d’esdeveniments. Però amb tot, i paral·lament al relat, hi ha una clara intenció de mostrar críticament les maneres de fer d’aquesta gent que sura alhora en l’abundància, certa decadència i l’excés.
Dafoe és també el plat fort
Willem Dafoe arriba a cantar Don’t Let Me Be Misunderstood, i apareix com a ric excèntric totalment nu davant la minyona, el que sembla que va provocar certa rialla al Festival de Locarno. Els darrers tres treballs de Miguel Ángel Jimenez s’han rodat a Grècia, entre d’ells Una ventana al mar, que compta també amb la interpretació d’Emma Suárez, la qual cosa fa pensar amb una clara predilecció per l’entourage mediterrani, i en específic per la costa hel·lena i les illes: un marc que, diu, l’apropa a la tragèdia clàssica com a transsumpte d’elements humans com ara el poder, la possessió, la nissaga i l’herència.
Willem Dafoe era des de l’inici l’única opció volguda per al paper del magnat. A banda dels actors esmentats, també intervenen els catalans Carlos Cuevas i Francesc Garrido, entre d’altres actors eficaços, grecs en un percentatge significatiu.
Produeix el coguionista Giorgos Karnavas, i són les productores la grega Heretic (Triangle of Sadness), l’espanyola Fasten, l’holandesa Lemming Film i l’anglesa Raucous Pictures. El film s’ha rodat a l’illa de Corfú i a Atenes.
