Parenostre explora com el llegat polític de Jordi Pujol va quedar en entredit arran de la seva confessió sobre delictes fiscals. La pel·lícula de Manuel Huerga retrata la trajectòria del president com a activista, president i patriarca d’una família que va concentrar poder i influència durant dècades. Ho fa des del present, però fent viatges al passat en forma de flashbacks que ajuden a configurar els perquès del personatge.
La que es narra és una història de pecats i penitències. De pares i fills. De poder i abús de poder (del costat català i del costat espanyol) I en tot moment llueixen les ombres. La d’una de les figures més importants de la història contemporània de Catalunya i la d’un estat que no dubtarà a baixar a la claveguera per fer caure el Sant Cristo gros de Catalunya.
Parenostre i les culpes
En l’apartat interpretatiu el film és sòlid i robust. Malgrat que Josep Maria Pou no s’assembla massa al Jordi Pujol real, aquest fet no et treu del viatge interior del personatge. A més, els secundaris ajuden força a configurar la tragèdia grega amb seu a Barcelona. En especial Carme Sansa com a Marta Ferrusola que encarna a la perfecció el “tietisme” català i la matriarca catalana burgesa del segle XX. Pere Arquillué a la pell de Jordi Pujol Ferrussola i Eduardo Lloveras interpretant Oriol Pujol també aporten solvència i credibilitat. L’aspecte més controvertit és l’ús de la pantalla verda en tots els moments de la pel·lícula. Des del meu punt de vista, un recurs que podria ajudar i ajuda en molts moments es fa innecessari i redundant en altres punts de la trama (el bosc, l’església).
Segurament es parlarà més de la pel·lícula per l’oportunisme o la necessitat de posar el dit a una nafra que encara no està curada del tot… Ni en l’àmbit social, ni en el familiar i polític. El cinema (com la literatura, el teatre o la música) no ha de tenir por de posar temes candents sobre la taula. Un país normal examina i passa per l’adreçador els seus líders. Siguin bons o dolents. Amb les seves llums i les seves ombres. Crec que és un símptoma de normalitat i la ciutadania hauria d’entomar el producte com el que és: una crònica amb llicències cinematogràfiques que explica un episodi important de la nostra història.
Veredicte
El millor: les interpretacions i la valentia de fer-la.
El pitjor: l’abús de la pantalla verda.
Nota: 7
