La bona filla, de Júlia de Paz Solvas, va ser la pel·lícula de clausura del D’A Film Festival Barcelona 2026. Arriba després del bon recorregut de la directora amb Ama. El film també ha passat per altres festivals importants. Destaca la 29a edició del Festival de Cinema Black Nights (PÖFF) de Tallin. Allà ha estat distingit amb el Gran Premi del Jurat a Millor Pel·lícula dins de la Secció Oficial. També s’ha endut el Premi del Públic i el guardó a Millor Actriu per a la seva protagonista, Kiara Arancibia. Així mateix, s’ha pogut veure al Festival de Màlaga i al Göteborg Film Festival.
La pel·lícula explica la història d’una nena. Després de la separació dels pares, marxa amb la mare a viure a casa de l’àvia. A partir d’aquí, el film segueix la relació de la nena amb el seu pare. Ell és un artista a qui té completament idealitzat. A poc a poc, però, l’espectador descobreix una realitat molt més fosca. Darrere d’aquesta figura s’amaga un món marcat per la violència i el control.
La pel·lícula aposta clarament per un estil molt naturalista. S’utilitza la càmera en mà gairebé de forma constant. Hi trobem molts primers plans i plans mitjans, però molt pocs plans generals. Aquesta decisió no és casual. La pel·lícula no vol explicar una història des de fora. L’objectiu és que l’espectador visqui la situació des de dins. Ho fem gairebé des de la mirada de la protagonista. La càmera no només aporta realisme. També transmet una sensació emocional i fins i tot opressiva en certs moments.
Un so molt realista on destaquen les respiracions.
Un dels aspectes més destacables del film és el so. El treball sonor és clau per entendre la pel·lícula. Respiracions, silencis i sorolls ambientals estan molt treballats. Tot està dissenyat per reforçar la sensació de realisme i la tensió emocional. Aquest so pren molt de protagonisme quan la jove està sola. Això ens ajuda a entendre millor el seu estat emocional.
Pel que fa a les interpretacions, cal destacar la de Kiara Arancibia Pinto. L’actriu fa un paper molt natural i contingut. Ella sola porta tot el pes emocional de la pel·lícula. També és interessant el treball de Julián Villagrán com el pare. Aquest personatge fa un recorregut molt clar en la trama. Al principi sembla una persona normal i carismàtica. A mesura que avança el metratge, la percepció canvia i es torna inquietant. La mare i l’àvia tenen un paper emocional rellevant. De fet, en molts moments és l’àvia qui acaba exercint el rol de mare.
El ritme de la pel·lícula és lent i pausat. Sembla una decisió narrativa conscient per mostrar el procés emocional de la nena. Així s’il·lustra la dificultat d’assimilar tot el que està passant. Tot i això, en alguns moments la història pot semblar repetitiva. A vegades fa la sensació que li costa avançar. Aquest fet pot provocar que el ritme es faci una mica dens.
Està produïda per Astra Pictures i Avalon, en coproducció amb Krater Films. El projecte compta amb el suport de l’ICAA, l’ICEC i Eurimages, entre d’altres. També hi participen RTVE, TV3 i Movistar+.
S’hauria de veure?
A nivell general, la cinta encaixa dins d’aquest nou cinema espanyol naturalista. Pot recordar a pel·lícules com Los tortuga de Belén Funes. També té similituds amb el cinema que sovint distribueix Avalon. Tots comparteixen aquest estil centrat en personatges, realisme i temes socials.
Més enllà del guió, el que realment impacta de la pel·lícula és la seva història. És un relat dur sobre la violència vicària i de gènere. El veiem des del punt de vista d’una nena que estima el seu pare. Ella no acaba d’entendre tot el que està passant. Aquesta contradicció emocional és el motor de la pel·lícula. Això la converteix en un film totalment colpidor. No ofereix grans escenes dramàtiques, sinó petites mirades, silencis i situacions incòmodes.
Si t’interessa el cinema social i el nou cinema espanyol més naturalista, val la pena veure-la.
És una pel·lícula dura i no és per a tots els públics. Tanmateix, és una història necessària que donarà molt de què parlar. Segurament destacarà dins del panorama del cinema espanyol actual.
La buena hija és una cinta molt ben feta. Té un gran treball de so, bones interpretacions i una mirada coherent. Potser no és una obra que busqui agradar a tothom. Tot i això, té molt clar què vol explicar i com ho vol explicar.
Veredicte
El millor: El treball de so i com capta aquestes respiracions.
El pitjor: En alguns moments es fa repetitiva i el ritme pot resultar massa lent.
Nota: 7
