Corredora és una d’aquelles pel·lícules que demostren que el cinema català necessita començar a mirar cap a altres llocs. O, millor dit, explicar altres històries. No perquè el drama naturalista que s’ha fet aquests últims anys sigui dolent (de fet hi ha molt bon cinema aquí), sinó perquè sovint sembla que ens movem dins d’uns mateixos codis: ruralitat, silencis, relacions trencades, precarietat emocional… Corredora també és un drama, sí, però troba una escletxa diferent a través de l’esport i de la salut mental. I només això ja la fa destacar.
L’atletisme no és un decorat a ‘Corredora’
La pel·lícula, presentada al Festival de Màlaga i vista al BCN Film Fest, segueix la Cris, una atleta d’elit que, després de patir un brot psicòtic, s’ha d’allunyar de l’alta competició. A partir d’aquí, el film construeix un relat molt centrat en l’acceptació, en la família i en aquesta idea de reaprendre a viure quan el cos i la ment deixen de funcionar al ritme que tenies marcat.
I aquí és on la pel·lícula funciona especialment bé el tractament del tema. El guió de Pol Cortecans i Laura Garcia Alonso evita convertir el brot en un simple detonant dramàtic. No és el típic relat on “passa una cosa” i després tot es resol ràpidament o queda enterrat. Hi ha una mirada bastant natural i respectuosa sobre el procés, sobre el desgast emocional i sobre la dificultat de conviure amb aquesta nova realitat. Sense necessitat d’explicar-ho tot, però tampoc passant-hi de puntetes.
De fet, el gran encert de Corredora és probablement aquest equilibri. La pel·lícula entra dins el conflicte intern de la Cris, però sense convertir-se mai en un film excessivament discursiu o explicatiu. Observa molt. Escolta molt. I això li dona autenticitat.
La pressió competitiva hi és present constantment.
També és interessant com utilitza l’esport. L’atletisme no és només un decorat: la pressió competitiva hi és present constantment, però integrada dins la història d’una manera molt orgànica. Ara bé, sí que m’ha quedat la sensació que cinematogràficament es podia jugar encara més amb aquest espai. No necessàriament perquè faltin escenes corrent, sinó perquè les pistes, els entrenaments o simplement la relació física amb l’espai esportiu donaven moltes possibilitats visuals i emocionals.
És impossible no pensar en Julie Keeps Quiet (El silencio de Julie), especialment perquè totes dues comparteixen esport, trauma psicològic i una mirada molt continguda. Però mentre aquella buscava gairebé el thriller emocional a través del tenis i del so constant de la pilota, Corredora aposta per un drama molt més sec i introspectiu. I això també afecta la posada en escena.
La fotografia té idees molt potents, sobretot a les escenes de pista d’atletisme. Alguns plans inicials són realment preciosos, i el mateix cartell de la pel·lícula ja transmet molt bé aquesta identitat visual. Però és veritat que en alguns interiors la il·luminació queda tan baixa que, des del meu punt de vista, hi ha moments en què costa acabar de justificar-ho visualment.
Entenc perfectament la recerca d’aquesta atmosfera apagada i íntima, però en certes escenes m’ha faltat una mica més d’ambició visual o simplement deixar respirar més els espais. La pel·lícula aposta molt pels plans mitjans i curts. I funcionen perquè transmeten bé l’angoixa i la proximitat emocional dels personatges. És un equilibri difícil, perquè si obres massa la pel·lícula probablement perds part de la intimitat familiar que busca, però sí que he tingut la sensació que hi havia marge per trobar encara més força visual.
El treball sonor de les respiracions, les passes, la pista o el silenci està molt ben construït. I precisament el silenci funciona molt bé com a decisió narrativa. No he tingut mai la sensació que faltés emoció per absència de música; al contrari, la pel·lícula confia molt en els espais buits i això reforça el to.
També crec que és important remarcar una cosa: no mireu el tràiler abans d’entrar-hi. Explica massa. Va molt a buscar els moments més forts emocionalment i li treu part de la descoberta al film. En aquest cas, crec que la pel·lícula funciona millor arribant-hi gairebé a cegues.
S’hauria de veure?
Especialment si interessa el cinema europeu contemporani i els drames psicològics que treballen més des de l’observació que des del gran impacte emocional. Potser no és una pel·lícula perfecta i visualment crec que podia arribar encara més lluny, però té una sensibilitat molt genuïna i una manera molt honesta de tractar els seus personatges. I és d’aquelles pel·lícules que, curiosament, creixen una mica més un cop han acabat.
No sé fins on arribarà dins la temporada de premis, però sí que crec que és una d’aquelles òperes primes que deixaran marca dins del cinema català recent. Sobretot perquè demostra que hi ha espai per explicar altres històries, per barrejar gèneres i per mirar l’esport des d’un lloc menys habitual aquí.
El millor: El guió i la manera natural de tractar la salut mental. Incorporar l’atletisme dins del cinema català des d’un lloc íntim i poc habitual.
El pitjor: Alguns interiors tenen una il·luminació excessivament fosca.
Nota: 8
