Després de tres anys de preparació, arriba a les cartelleres la versió ficcionada dels tràgics fets del 30 de desembre de 2000, esdevinguts a la muntanya del Balandrau, de gairebé 2.600 metres d’altitud, prop de Tregurà i Setcases, al Ripollès, a la serra que separa les valls de Ribes i Camprodon. Aquell dia, un total de deu persones van perdre la vida –per bé que una d’elles ho va fer a Port Ainé, al Pallars Sobirà– a causa d’un sobtat torb, una mena de tempesta de neu violenta per acció d’un fort vent molt característic al Pirineu.
El dia pintava clar i lluminós, però cap a les dues de la tarda, en qüestió de minuts, s’hi va abraonar un vent de fins a 140 km/h, quelcom veritablement excepcional tot tenint en compte que els 50 km/h ja es considera un vent excessiu. La forta ventada, que va durar dotze ininterrompudes hores, va aixecar una neu tova, precipitada feia una setmana, tot enfosquint a l’instant l’entorn, impedint pràcticament la visibilitat, i clavant la neu com a agulles en els cossos dels esquiadors i excursionistes que hi eren a la zona. Cinc d’ells, el grup d’amics de Josep Maria Vilà, ja havien decidit de tornar cap avall abans d’arribar al cim. La forta baixada de temperatura –de zero a quinze graus en qüestió de minuts–, els ho aconsellava, poc abans que el vent els abatés repetidament. S’esdevingué un infern de gel, un destí fatal com recull el títol del notori docudrama de 2021: “Balandrau, infern glaçat”.
El director i un dels productors d’aquest docudrama, Guille Cascante, habitualment productor, CEO de Goroka TV, va aplicar una visió total dels fets mitjançant entrevistes tant als supervivents, com als familiars de les víctimes, i els principals responsables dels rescats, tot combinant-ho amb recreacions de l’odissea patida pels muntanyecs i metratge i fotografies del moment.
Balandrau: vent salvatge, una aventura molt humana
“Balandrau, vent salvatge”, primer llarg de Fernando Trullols, professional de llarga trajectòria majoritàriament a l’audiovisual català, se centra gairebé exclusivament en la tràgica experiència del grup dels cinc esquiadors de muntanya, alguns força destres, que, això no obstant, van afrontar una mort inevitable per a la majoria: Josep Maria Vilà –Álvaro Cervantes–, el menys experimentat i únic supervivent, i la seva companya Mònica Gudayol –Bruna Cusí–, ambdós estudiants de medicina, encara a la vintena i a punt de casar-se; el matrimoni integrat per Elena Fernández –Anna Moliner– i Josep Artigas –Pep Ambrós–; i finalment l’Oriol Fernández –Eduardo Lloveras–, germà de l’Elena i el més entès, tots tres a la trentena llargament.
El guió presenta certes llibertats i canvis pel que fa als fets reals, particularment en el rescat, amb l’objectiu de fer el relat més punyent i emotiu. Molt de passada, es fa referència al grup de tres excursionistes amb què el grup d’en Josep Maria Vilà es creuà on van deixar el cotxe, abans de pujar al cim: Pep Marí, Josep Miralles, i Maria Àngels Belsa, esposa del darrer, tots tres a cavall entre els quaranta-cinc i els cinquanta anys, els quals van finar un cop ja havien arribat al cim del Balandrau.
Una tragèdia al Pirineu
La cinta no recull el primer finat que hom va trobar, Quique, el mateix vespre del 30 de desembre, un monitor d’esquí a Port Ainé, lluny de l’escenari del Balandrau. Era sepultat sota la neu d’una allau que s’havia esdevingut a les 16 h a causa del mateix torb. Tampoc se centra en dos morts més trobats al Coll de la Coma de l’Orri, a la carena del Gra de Fajol, prop del Balandrau, trobats el matí del 31 de desembre, un cop ja s’havia acabat el torb : Javier Guerrero i Àngela Roc.
Hom creia que eren quatre els finats i en restava un per trobar: l’Enric Llàtzer, un autèntic escalador que projectava fer l’Himàlaia deu dies després, de la desaparició del qual va donar notícia el seu company, Lluís Tripiana, que el va perdre mentre feien el canal del Gra de Fajol. S’havien trobat amb dos excursionistes més, en Marc Pons i la Marta Valls. En Lluís i aquests dos darrers van aconseguir de casualitat arribar al refugi de Coma de Vaca la nit del 30, contràriament, haurien mort congelats probablement.
Finalment, van trobar viu en Llàtzer a un quart de tres de la tarda del mateix 31, amb 27 graus de temperatura, una condició fulminant per a la majoria de mortals. En Llàtzer fa un cameo com a voluntari de la cerca al film. Siscu Carola –Marc Martínez–, cap dels Bombers voluntaris de Camprodon, va creure que llavors s’havien trobat tots els desapareguts, finats o no. Però la nit de Cap d’Any, va rebre la notícia que hi havia set muntanyecs més perduts.
Dels tres finats i d’en Llàtzer, atesos al docudrama de Guille Cascante, no se’n parla gairebé a la pel·lícula. El film se centra prioritàriament en l’odissea del grup de cinc amics de Josep Maria Vilà, i més específicament entorn de la peripècia d’aquest darrer fins que no el van trobar la nit de l’1 de gener, a punt de morir congelat com tots els seus companys després de dues interminables nits oblidat del món. La cinta se centra igualment en els familiars del grup, els qui després de donar l’alarma en no presentar-se al sopar de Cap d’Any, es van desplaçar a Camprodon per seguir de prop l’angoixant cerca.
Un element present de manera punyent al docudrama de Cascante que potser no es fa prou explícit al llargmetratge és el complex de culpabilitat davant la por de no haver fet suficient que confessen obertament tant Vilà pel que fa als seus com Lluís Tripiana quant a l’Enric Llàtzer. Un sentiment que evidencia un turment tan sord i inútil com inevitable en tot supervivent de circumstàncies impossibles.
L’esperança és l’últim que es perd
El llargmetratge s’interessa igualment per tota la tasca de rescat, organitzada per en Siscu, un home molt valorat per la seva llarga experiència en els rescats de muntanya. Fou mercès a la incansable insistència d’aquest, quan tothom donava també per mort i perdut en Josep Maria Vilà, que un dels helicòpters de la Generalitat a punt de plegar el va trobar finalment gairebé de miracle. Ja s’havien trobat tots els altres, tret de Maria Àngels Belsa, que no aparegué fins al març de 2001.
Escampat al llarg de 80 kilòmetres, el rescat fou de volada ja que a banda dels bombers voluntaris de Camprodon i els GRAEs, un cos d’actuacions especials de la Generalitat de Catalunya expert en rescats a indrets de difícil accés, hi van intervenir bombers i policies andorrans, els bombers GERAs de Madrid, i gendarmes i bombers francesos, els qui van aportar un helicòpter que es va sumar als dos de la Generalitat de Catalunya; també voluntaris de tot nivell.
Tant del docudrama com del llarg és peça clau el meteoròleg i escriptor Jordi Cruz Serra, autor del llibre “3 nits de torb i 1 Cap d’Any”, publicat el 2018. Cruz és coguionista i cabdal assessor d’ambdós metratges. Pel que fa al llarg de Trullols, també ha estat coguionista l’experimentada nord-americana Danielle Schleif (“Mediterrani”, de Marcel Barrena, produïda per Tono Falguera, un altre productor cabdal de “Balandrau” al costat de Guille Cascante i la mateixa Schleif).
Una pel·lícula ambiciosa
Projecte ambiciós de factura fortament competitiva, la cinta ha estat finançada, a banda de per la subvenció de milió i mig d’euros de l’Institut Català de les Empreses Culturals, i per l’ICAA, pels dos segells de Tono Falguera (Lastor Media –“Mediterrani”, “Creatura”– i Vilaüt Films –“Mediterrani”, “Alcarràs”–), pel segell de Guille Cascante (Goroka TV –“Crims”, “Tor”–), a banda de 3Cat, el segell ad hoc Balandrau Films AIE per atreure inversió privada, la Diputació de Girona i algunes entitats bancàries com ara Crea SGR, d’àmbit estatal, i Triodos Bank, entitat dels Països Baixos, amb seus, entre d’altres indrets d’Europa, a Catalunya.
El rodatge, fet a partir del febrer/març de 2025 i que es perllongà durant set setmanes, fou complicat, tot començant pel fet que el 2025 no va començar amb grans nevades, la qual cosa va obligar a cercar-la a l’Estació d’esquí de Boí i Taüll, puig que el Balandrau no les oferia. L’indret decidit facilitava factors importants de producció com ara el transport i desplegament de tota la infraestructura, que no era poca. La necessitat de 400 extres per engruixir el volum de professionals i voluntaris a l’operació de cerca i rescat va necessitar d’audicions al Pont de Suert per disposar de bombers que haguessin treballat a rescats de muntanya, civils amb habilitats concretes, gent de muntanya amb experiència, esquiadors, guies, i monitors d’esquí, d’entre els quals Jaume Vila es va encarregar d’ensinistrar els actors principals.
La neu, una altra protagonista
Les escenes en què el torb delma el grup dels cinc de Vilà es van rodar en estudi al llarg de tota una setmana, amb resultats força convincents; curiosament, els actors opinen que va ser més dur aquest rodatge controlat que els exteriors a Boí, al propi Balandrau o a Vallter i Port Ainé. El rescat d’en Josep Maria Vilà, però, fou la darrera cosa que es va rodar, quan ja hi havia neu, a l’autèntic indret on va ser trobat a punt de morir, amb els mateixos helicòpter i pilot, Jordi Tortras, llavors coordinador d’helicòpters del Departament d’Interior. Álvaro Cervantes va acceptar que l’enlairessin amb l’arnès junt amb un bomber perquè calia que una càmera al casc d’aquest captés el seu rostre i les altures. A banda un pla general, van caler quatre preses i, per tant, quatre enlairaments per poder fer plans i contraplans.
La zona de les operacions de rescat, que s’esdevingué al camp de futbol de Camprodon, fou recreada a les instal·lacions esportives de Sant Pau de Segúries, a prop, pel fet que conserva l’aspecte que tenia el camp de Camprodon l’any 2000. Les famílies angoixades per la sort dels seus no van ser acomodades als vestuaris del mateix camp de futbol, com s’esdevé al film per raons pràctiques de la narració, sinó que foren instal·lades a la caserna de la Guàrdia Civil del mateix Camprodon.
El propi Trullols va fer una investigació exhaustiva sobre el tema, i va repassar un munt de films de muntanya, esquí i escalada, a banda de comptar amb l’assessorament de diversos experts. Sempre que era possible, els actors van trobar-se amb els personatges que encarnaven i els van fer tota mena de preguntes. Marc Martínez es va haver de conformar amb el fill i d’altres familiars d’en Siscu Carola per construir el seu personatge, ja que aquest havia finat el gener de 2024.
Trullols no desaprofita l’experiència acumulada a la seva llarga trajectòria com a director de segona unitat o ajudant de direcció a una llarga llista de llargs i telefilms. Ha estat ajudant de direcció de J. A. Bayona a “Un monstre em ve a veure”, o de Cesc Gay als seus films “Truman”, “Una pistola a cada mà”, o a la sèrie “Félix”; també de Brian Yuzna a “Rottweller”, i del mateix Luis García Berlanga a “París Tombuctú”. Aconsegueix un film intens, dramàtic, colpidor, però alhora també èpic i dinàmic, dins d’una línia sòbria que en cap moment se’n surt de mare. La cinta és del tot inusual puig que la nostra cinematografia rara vegada se’n surt de la cosa íntima i sovint domèstica. Un altre exemple seria la també recent i premiada “Frontera”, de Judith Colell, la qual cosa potser apunta cap a uns plantejaments més amples del cinema català, sense cap menysteniment per l’assolit fins ara. Es fa inevitable adonar-se, però, i sense que això sigui una apreciació negativa, que algunes imatges de Trullols prenen directa inspiració en les escenificacions del docudrama de Guille Cascante, altrament ben implicat al projecte.
Álvaro Cervantes i Bruna Cusí han estat guardonats respectivament amb el Gaudí al millor actor i actriu secundaris, el primer per “Sorda”, d’Eva Libertad, i la segona per “Frontera”.
Veredicte
El millor: Un film compacte. Malgrat que sabem el desenllaç de bell antuvi, la cinta aconsegueix absorbir-nos en saber mantenir fins al final la tensió que viu tant Vilà com els familiars i els equips de rescat.
El pitjor: La concentració excessiva de la tragèdia en uns en detriment d’altri. Clarament, el teatre d’acció dels fets és més ample, divers i complex.
Nota: 9
