PER ENRIC BONET i VICENÇ BATALLA
El seu debut com a realitzadora no podia ser més afortunat. Aina Clotet, amb la cinta en català Viva, va ser seleccionada per a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes d’enguany, com a secció paral·lela d’autors novells, i aquest dimecres va obtenir el Premi Fundació Louis Roederer de la Revelació. Clotet protagonitza ella mateixa el llargmetratge, que narra la història d’una científica en la quarantena que acaba de sortir d’un càncer de mama i es distancia de la seva parella de tota la vida quan coneix algú més jove. Un tobogan d’emocions i confrontació amb les pors que, malgrat els seus personatges estrambòtics, ha convençut en el seu palmarès el jurat presidit per la directora índia Payal Kapadia.
La realitzadora, coneguda per la seva feina com actriu per pel·lícules, entre altres, de Mar Coll i per la sèrie de televisió Això no és Suècia, va parlar sobre el seu treball darrera de la càmera al principi del festival sense saber encara quin podria ser el seu efecte. La cinta s’estrena a les sales catalanes el 19 de juny. I de l’experiència, amb guió compartit, intencions i resultats en va tenir una conversa amb l’Enric Bonet.
Com va sorgir la idea de la pel·lícula i com va ser el procés de creació?
Ens va portar bastant de temps. La idea sorgeix una mica abans del confinament, per allà el 2020. Les primeres idees venen del 2019 per la necessitat íntima que jo tenia de poder parlar de la por, la soledat, la por a la mort i la relació que sentia amb les dependències en l’amor romàntic. Del fet de què ens enganxem en segons quines relacions. Ho vaig d’explorar, sempre tenint al cap la història d’una noia amb una relació que la trenca per un paio molt més jove i que s’hi enganxa. Amb la Valentina Viso, amb qui hem coescrit el guió, vam trobar aquesta manera d’arrencar quan ja ha superat la malaltia i amb la petjada que li deixa al cos. Que la llença a un carpe diem ferotge de voler menjar-se la vida. En el fons, la història és com una tragèdia. Es vol escapar de mirar de cara la seva pròpia por i, al final, aquesta por s’acaba precipitant sobre ella mateixa. S’acaben dinamitant les dues històries i ha d’acabar fent front al que més por té: que és la impermanència, acceptar que sí, que a la vida potser estem de pas, però mentre estem aquí, l’aprofitem el millor que puguem.
I per què, precisament, la temàtica del càncer?
Perquè ens ajudava a explicar moltes de les coses. Volíem també parlar de la reapropiació del desig de la dona, i sentíem que el càncer de pit és un càncer que també hem tingut a prop amb amigues. Sentíem que era una manera de parlar de la petjada, tant emocional com física, que et pot deixar. I demostrar el cos d’una dona així, però que ho viu amb normalitat. Que és desitjada, que recupera el seu desig. És un cant a la vida i la possibilitat de reescriure’t i trencar les estructures, el que tenies pensat. Volíem explicar la història de la búsqueda de la pròpia fortalesa. Partint d’una dona que ve molt ferida i fa aquest viatge cap a la fortalesa.
És interessant que comencéssiu a preparar la pel·lícula abans de la pandèmia per la seva dimensió temporal. Amb la idea que s’instal·la un temps distòpic, però que encaixa amb els temps actuals…
És que no és una pel·lícula escrita fa sis anys. L’última reescriptura es va fer just abans de rodar, i s’ha anat reescrivint. De fet, el marc temporal el vam decidir en les últimes reescriptures. En teníem un altre, passava en un altre context, i ens vam dir que l’havíem de canviar i apropar més a ara. I just havíem passat per la sequera extrema a Catalunya i vam creure que havíem de posar-hi la realitat. Al final, no és ni una distopia. És pujar el volum a la realitat, a una sequera extrema, amb un problema de salut mental que afecta tothom i que sentim que és veritat.
Hem intentat fer-ho amb la creació d’aquest marc de crisi i un personatge que també està en crisi, que busca aigua, que té set de vida. És el fruit de forces contraposades. Igual que el fet que sigui científica i estigui investigant com allargar la vida de les cèl·lules i com viure més anys, quan en el fons té molta por a morir. En aquest món podrem viure més anys científicament, però cada vegada és més complex i asfixiant. La pel·lícula sempre té dues forces que es contraposen. És un drama, però amb molt d’humor. Intentàvem jugar amb aquestes forces oposades.
Us interessava, per tant, mostrar una certa lleugeresa…
Sí, molt, jo estava obsessionada amb això.
Per què?
Perquè per a mi és molt important l’humor. Sento que és des del lloc on es poden atacar les coses més profundes. A mi, m’agrada mirar la vida. És el que em relaxa, el que em permet ser més feliç. No entenc la vida sense humor i tenia claríssim que, malgrat que estem explicant un drama, volia que tingués molt sentit de l’humor. Ho he intentat fer des del guió, des del càsting, des de la direcció, des de la música, des de moltes coses. Treballant amb tots els elements perquè la lleugeresa no ens abandoni, encara que estiguem explicant una cosa profunda.
En les seqüències de les relacions sexuals, és interessant que, després de molts anys de voyeurisme del cinema masculí, es vegi que per a tu era important mostrar aquesta sensualitat, però a partir d’una mirada diferent de la que pugui tenir un director home.
La veritat és que vaig fer molta feina de preparació d’aquestes escenes, d’entendre-les des de la direcció, i també de reconstruir patrons meus o del cinema que hem estat veient amb una mirada normalment masculina. Però no venia tant de les ganes de fer això com d’explicar el personatge. I, per a mi, el desig del personatge era un motor molt important. Volia ensenyar aquest desig i aquestes escenes sexuals des d’un lloc bonic, de respecte, però alhora que ho veiem, que ho vivim, que ho vibrem. Sentia que la pel·lícula havia de vibrar i tenir temperatura. Perquè, després, s’entengués que ho necessita per escapar de l’altre. Que et dona la dimensió de la por que té.
I en algunes d’aquestes escenes la mirada i reacció del públic sí que és femenina…
No ho afronto des d’aquí, però sens dubte som dues dones escrivint una història amb una mirada femenina. I m’alegra moltíssim que la reacció del públic sigui així. Però ve de dins cap a fora. No és tant de dir farem una escena feminista. Volem parlar de coses i sacsejar certes estructures. Ve, evidentment, d’un pensament feminista. Però, en realitat, ve de les ganes des de dins d’explicar el desig femení. I una escena en concret ens semblava que era molt gràfica per explicar la lluita que té la Nora entre el cap i el cos. Sabíem que era molt delicat, però sentíem que era forta encara que potent de portar el personatge al límit.
Per què vau decidir donar-li tanta importància al temps dins la història? De l’angoixa de la mort, però també de la crisi dels quaranta, de viure 120 anys…
La crisi dels quaranta no era una cosa que tinguéssim al cap. És intrínsec al personatge i l’edat, de replantejar-se les estructures i el moment vital de la Nora. El concepte del temps i l’allargada de la vida sí que ens semblava interessant a nivell científic sobre el que la protagonista investiga. Perquè era el contrapunt a totes les pors, les angoixes. I que quasi es mata… Es tractava de parlar molt de la impermanència, de com estem obsessionats per la por a morir. D’aquesta lluita entre les coses que perduren i la impermanència i la imprevisibilitat de la vida. Sí que volia que estigués molt present per ser conscients que estem vius avui i ho hem d’aprofitar perquè no se sap mai què passarà.
La teva experiència com a actriu com t’ha ajudat a l’hora de fer la pel·lícula amb el teu personatge?
Crec que molt. Jo m’he format com a actriu. M’he format amb moltes disciplines diferents i entro en l’escriptura quan faig Comunicació Audiovisual a la Pompeu Fabra. Però entro als personatges des d’una mirada interpretativa, de viatge emocional. Ja porto uns quants anys i estic aprenent altres coses, però sí que crec que la meva carrera com a actriu marca totalment la meva mirada i la meva manera d’enfrontar-me als personatges, als altres actors, a les relacions que busco i que fundo des de la direcció. Sempre la interpretació per a mi és l’essència de tot.
Hi ha algun aspecte en particular de la interpretació en aquesta pel·lícula?
Soc bastant obsessiva en la búsqueda de veritat, d’una veritat molt absoluta i molt arrelada, I, alhora, amb sentit de l’humor. Vaig assajar molt i vaig tenir com a una obsessió bastant forta en les interpretacions, escollint molt bé cada persona per a cada personatge i dedicant-li molta cura.
El personatge de la Nora viu una tragèdia, però tampoc és una empatia impostada. Fins i tot, se’l pot trobar com a personatge erràtic, quasi antipàtic…
Crec que està bé que ensenyem la humanitat i que tots som erràtics i fem coses que agradaran més o menys a algunes persones. Els personatges no ens han de caure bé, sinó que els hem d’entendre. EI que volíem amb la Valentina, sobretot, és que la Nora sí que la poguessis entendre, que poguessis entendre les seves ferides, el seu dolor. Que hi hagi moments en què no comparteixis amb ella les seves accions, em sembla interessant. Perquè et posa de mirall a tu mateix, i et repta. A mi, m’agraden els personatges que a vegades no em cauen bé perquè em pregunto per què no m’està caient bé, què passa, que és el que m’està molestant d’aquest personatge.
Un altre aspecte important és la música, el ritme. Com ho vau treballar?
Teníem clar que havia de ser una música electrònica, que acompanyés sempre el pols de vida del personatge. I a la Clara Aguilar, la compositora, li vaig passar molts referents de música electrònica, començant per A.G. Cook, que és un músic britànic que m’encanta i ens ha servit molt de referent. Buscant sempre aquest pols de vida i de passió amb la música i alhora que fos lleuger. Que no alimentés el drama, sinó que et trenqués. Per exemple, del Lukas Moodysson, aquest director suec, m’agrada molt l’ús que fa de la música perquè, per moments, va a la contra. Una cosa molt dramàtica, però que amb la música electrònica ho talla. No volia que ens caiguéssim amb el personatge en segons quins moments, sinó que ens ajudés a disparar-nos.
De la teva trajectòria, hi ha directors que t’hagin inspirat? Quins són els teus referents com a directora?
Els referents d’aquesta pel·lícula han sigut bastant eclèctics. De fet, acabo de tenir una idea perquè he estat amb l’Emmanuelle Bercot, l’actriu que va fer Mon roi (Mi amor), una pel·lícula de la Maïwenn que em va agradar molt pel vincle d’ella amb l’actor Vincent Cassel. El Sean Baker (The Florida Project, Anora) també és un director que m’agrada molt per com afronta temes profunds, però sempre és lleuger i té sentit de l’humor. M’agrada molt el Lars Von Trier, de com afronta els temes emocionals. El Lukas Moodysson, un director suec, també ha sigut un referent important per a mi. El Ruben Ostlund (The Square, El triángulo de la tristeza) a nivell de narrativa. I, a nivell personal, va ser molt important la sèrie Això no és Suècia, de la mà de la Mar Coll, de qui vaig aprendre moltes coses. Sento que he tingut molta sort com a actriu de poder aprendre durant molts anys treballant al costat de moltes directores i directors dels quals he pogut mamar aquesta feina.
I a partir d’ara com et veus? Més com a directora, com a actriu? Les dues coses?
La veritat és que les dues coses. M’agrada molt explicar històries i dirigir. M’agradaria molt seguir-ho fent, però també seguir actuant i poder treballar amb directors que m’inspirin i directores que em portin a llocs que jo no em sé portar, anar a llocs diferents.
No tens una predilecció?
No, de moment no. De fet, quan dirigeixo em poso a actuar. Encara no puc escollir.
