Les sabates (platejades) que li tocava omplir a Wicked 2 no eren senzilles. D’una banda, per haver d’estar a l’altura del segon acte de la popular obra de Broadway que adapta, per molt que el consens general sigui que és un acte més fluix que el primer. De l’altra, per igualar el fenomen que va suposar la primera entrega, que no deixava de ser una pel·lícula ben construïda que es ressentia d’un excessiu metratge. I tot i que durant bona part del film sembla que no ho aconseguirà, Wicked 2 acaba encaixant, no sense problemes, en les sabates del gran blockbuster musical que vol ser.
“For good”
A la pel·lícula li costa una mica arrencar perquè dedica massa temps a mostrar la situació inicial, amb l’Elphaba convertida en la Bruixa Malvada de l’Oest que intenta destapar les mentides del Màgic d’Oz i amb la Glinda com a bruixa bona del Sud al servei de la maquinària del Màgic per mantenir la seva façana. Ara bé, quan arrenca, ho fa a gran velocitat, precipitant-se per un guió amb girs força previsibles que només frena en els moments musicals, menys icònics que a la primera entrega.
Els més rescatables els trobem cap al final. Un és la incorporació de “The girl in the bubble”, que és una de les dues noves cançons que no formaven part del musical original, on la direcció de Jon M. Chu encerta en l’ús del pla seqüència i un joc de miralls que permet explorar més a fons els dilemes morals de la Glinda. I l’altre és l’emotiva “For good”, que canten les dues protagonistes juntes en la que és la millor i més emotiva escena de la pel·lícula, alhora que involuntàriament la més hilarant, perquè (petit spoiler) des de les golfes on la tenen empresonada les deu estar sentint la pobra Dorothy.
I és aquesta la cançó que dona nom a la pel·lícula, Wicked: for good, un títol brillant que és una llàstima que no tingui traducció directa al català, perquè té un doble significat molt interessant. “For good” en el sentit de lluitar pel bé, de derrocar el feixisme que suposa el govern d’Oz, i “for good” en el sentit de “per sempre”, de l’amistat entre l’Elphaba i la Glinda, que les ha transformat en persones diferents de les que eren abans. I aquests dos temes, aquests dos significats, són els que explora amb encert aquesta segona part.
El feixisme i l’amistat
Pel que fa al feixisme, sempre és sorprenent com obres escrites fa temps poden ser tan rellevants en el present, i és el cas de Wicked 2, que explora el control de la narrativa i l’ús de les “fake news” per part d’un estat opressor i discriminatori d’una forma que resulta especialment vigent. De fet, el personatge de la Glinda podria ser una influencer utilitzada per les marques o el govern per fer “green washing”. Bé, en aquest cas seria “pink washing”. Però el seu personatge no és tan estimulant per aquest aspecte, sinó sobretot per la seva relació amb l’Elphaba.
A més de cantar de meravella, Ariana Grande i Cynthia Erivo tornen a tenir una química fantàstica en pantalla i si l’inici del film es fa més feixuc és, entre altres coses, perquè és quan no les veiem juntes. Totes dues s’han fet completament seus els personatges de la Glinda i l’Elphaba i es complementen magníficament. La forma com s’alimenten l’una de l’altra fa que els arcs dels seus personatges siguin, de llarg, els més ben construïts de la saga. Uns arcs que ens mostren de la influència positiva que pot tenir el poder de l’amor incondicional i l’amistat.
La resta de personatges, en canvi, queden una mica oblidats a Wicked 2. Jonathan Bailey té menys espai per brillar com a Príncep Fiyero i als personatges de la Nessa i el Boq se’ls traeix força respecte al que havien estat a la primera. En canvi, Jeff Goldblum demostra aquest cop que no era un error el seu càsting com a Màgic d’Oz i està prou divertit, a diferència de Michelle Yeoh, grandíssima actriu, que aquí, a més de mostrar poca habilitat com a cantant, fins i tot desentona amb el to de la pel·lícula.
La connexió amb ‘El Màgic d’Oz’
Potser en l’àmbit on més trontolla Wicked 2, fins i tot flirtejant amb convertir-se en una “fanfiction” poc rigorosa, és en el lligam amb la història original d’El màgic d’Oz. El llibre de Lyman Frank Baum que va enlluernar Hollywood en l’adaptació cinematogràfica de Victor Fleming l’any 1939 travessa completament pel mig la pel·lícula de Jon M. Chu. I ho fa amb prou elegància, perquè el film no s’atura excessivament a assenyalar-te personatges que reconeixes (a l’estil Marvel), però no ho fa amb prou meticulositat ni coherència.
L’encreuament de les dues històries no és orgànic i genera algunes incongruències de guió difícils de passar per alt, sobretot en tot allò relacionat amb l’home de llauna, el lleó poruc i l’espantaocells, que apareixen un mica amb calçador. I es podria excusar dient que aquest és un problema que prové de l’obra de Broadway, però el film hagués pogut fer algun esforç més per millorar-ho.
Més enllà d’això, Wicked 2 fa bé tot allò que ha de fer bé: aprofundir en els temes oferint-nos grans escenaris, coreografies i interpretacions. Només li ha faltat cosir les costures que se li veuen al guió i crear escenes – i cançons – més icòniques per convertir-se, en tàndem amb la primera entrega, en un gran clàssic dels musicals. Ens conformarem amb una doble pel·lícula entretinguda, vistosa i de missatge honest, que no és poc.
Veredicte
El millor: L’amistat entre les dues protagonistes.
El pitjor: Els triple salts mortals per fer encaixar la història amb la d’El Màgic d’Oz.
Nota: 7
