La 44a edició del Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei, TerrorMolins, es va celebrar entre el 7 i el 16 de novembre sota el lema “J-Horror, més enllà de l’ensurt”, en homenatge al 25è aniversari de Ju-on.
Enguany, l’esdeveniment ha batut rècords d’assistència, amb més de 10.000 espectadors i un augment del 7% en la recaptació respecte a edicions anteriors. Durant la cerimònia de clausura, el festival va retre homenatge al cineasta Paco Cabezas amb el Premi Honorífic 2025, destacant la seva trajectòria com a director i guionista.
Pel que fa al palmarès principal, Gaua de Paul Urkijo va resultar la gran guanyadora, emportant-se Millor Pel·lícula, Millor Direcció i Millors Efectes Especials i Maquillatge. D’altra banda, Rabbit Trap de Bryn Chainey va ser premiada amb Millor Guió, Millor Fotografia i Millor Interpretació per Dev Patel. En categoria oficial, altres guardons van incloure la banda sonora a Silencio (Eduardo Casanova), signada per Joan Vilà, i una menció especial a Bramayugam.
Les 5 perles del festival
Gaua (Paul Urkijo)
Gaua és una faula fosca de folk horror que et transporta a l’Euskadi del segle XVII, on bruixeria, rituals nocturns i presències sobrenaturals es barregen amb una poètica de la foscor. Urkijo construeix un món ancestral amb capacitat de captivar i inquietar a parts iguals, i l’ús d’ombres, textures naturals i maquillatge exquisit reforça l’autenticitat del relat. La pel·lícula no només obté reconeixement tècnic, sinó també emocional: la seva direcció és elegant i ambiciosa, però profunda, i evoca la por primitiva, aquella que prové d’un desconeixement íntim de la natura i del seu costat més irracional.
Silencio (Eduardo Casanova)
Aquest film, amb una estètica seductora i gairebé hipnòtica, explora l’aïllament emocional i la incomunicació com a font de terror. La banda sonora de Joan Vilà, que ha estat premiada al festival, reforça l’atmosfera inquietant, quasi etèria, generant un contrapunt delicat entre les imatges i el so. Casanova treballa la silueta del silenci (literal i metafòric) amb un lirisme pertorbador: el que no es diu, el que no s’escolta, és sovint el que espanta més. És una peça de terror psicològic que sedueix amb la seva bellesa i, alhora, et fa sentir incòmode amb suavitat.
Bramayugam (Rahul Sadasivan)
Bramayugam, dirigida per Rahul Sadasivan, és un horror folk procedent de l’Índia que aprofundeix en mites ancestrals i misteris sagrats. Ambientada en un entorn rural on la superstició i la religió es fonen, la pel·lícula teixeix una trama de poder, bogeria i llegenda. L’ús del ritme lent, el blanc i negre o tonalitats sobris i una fotografia envoltant donen a la història un caràcter tan majestuós com inquietant. És una pel·lícula que respira tradició i transfereix la por com una herència ancestral, amb una sensibilitat que recorda les faules èpiques del gènere, però amb un toc original i genuí.
En aquesta proposta de “body horror” australià, Together explora les connexions traumàtiques entre parella i la violència que pot sorgir de desitjos reprimits. Amb Alison Brie i Dave Franco, la pel·lícula juga amb la intimitat com a escenari de malsons: el cos es converteix en un territori alienígena, el dolor es fa físic i el vincle sentimental es trenca de manera grotesca. Shanks construeix seqüències de transformació amb una precisió inquietant i amb un sentit visual que no perd de vista la qüestió emocional. És un film que incomoda no només pel que es mostra, sinó pel que se suposa darrere de cada carícia i cada escletxa anatòmica.
The Long Walk (Francis Lawrence)
Aquesta adaptació de la novel·la de Stephen King (signada sota el pseudònim Richard Bachman) planteja un futur distòpic brutal: cent joves han de caminar sense parar, i qui no compleixi les regles… no sobreviurà. Dirigida per Francis Lawrence, la pel·lícula no només és un thriller de supervivència, sinó també una meditació sobre el sacrifici, la resistència i el preu de l’esperança. Lawrence construeix escenes carregades de tensió i tristesa, amb moments que colen al cor: cada pas sembla una condemna, però també una forma de resistència. L’adaptació capta la desesperació de l’original literari, però la porta a la pantalla amb un pols cinematogràfic que no perd de vista la humanitat dolenta i bella dels participants.
