Corrien els anys 80 i el cinema d’acció nord-americà estava en el seu millor moment, liderat per dues estrelles que convertien en or tot el que tocaven: Sylvester Stallone i Arnold Schwarzenegger. La rivalitat era total, i tots dos lluitaven pel podi de la taquilla amb les seves respectives sagues plenes de violència gratuïta: l’un amb els seus Rockys i Rambos, i l’altre amb els seus Conans i Terminators.
Concretament, l’any 1987, l’actor italoamericà venia d’estrenar amb gran èxit Rocky IV i Rambo II, totes dues del 1985 (obviarem Cobra (1986)), mentre que l’austríac sumava Commando (1985) i Raw Deal (1986), dos productes de dubtosa qualitat. Era clar que el segon estava en desavantatge i necessitava amb urgència un nou blockbuster. I va arribar de la mà del productor Joel Silver, amb qui ja havia treballat a Commando, i que es faria d’or als vuitanta i noranta amb les sagues Lethal Weapon i Die Hard. El projecte en qüestió era una monster movie d’acció amb caire de sèrie B que es convertiria en tot un fenomen: Predator.
Naixement d’un mite: Predator
La història gira al voltant d’un grup de mercenaris contractats per la CIA per rescatar uns pilots capturats per la guerrilla a la selva centreamericana. La missió és un èxit, però durant el viatge de tornada s’adonen que alguna cosa misteriosa i invisible els està donant caça un per un. Aquesta cosa resulta ser un caçador alienígena, el Depredador del títol. Un argument senzill però efectiu, que barreja amb encert acció, thriller, terror i ciència-ficció. La pel·lícula va tornar a fer lluir l’estrella de Schwarzi i va convertir el fins llavors pràcticament desconegut John McTiernan en el realitzador de moda, que acabaria dirigint una altra pel·lícula de culte dels 80, la ja citada Die Hard (1988), amb una altra estrella de la dècada, Bruce Willis.
Tal va ser l’èxit de la cinta que només tres anys més tard es va estrenar la seva seqüela directa: Predator 2 (1990). En aquesta ocasió, el director escollit va ser un altre cineasta pràcticament desconegut, Stephen Hopkins, conegut fins aleshores principalment per A Nightmare on Elm Street 5: The Dream Child (1989). I pel que fa al protagonista, Arnold Schwarzenegger va ser substituït per Danny Glover, que venia de coprotagonitzar amb Mel Gibson (trilogia Mad Max) les dues primeres i exitoses parts de Lethal Weapon. L’austríac va descartar participar en la continuació del seu èxit i es va decantar, molt encertadament, per l’obra mestra de la ciència-ficció de Paul Verhoeven, Total Recall (1990), i per la menys encertada Kindergarten Cop (1990) la seva segona col·laboració amb el director Ivan Reitman (Ghostbusters (1984); Ghostbusters II (1989)), després de la seva primera incursió en la comèdia amb Twins (1988).
Una seqüela urbana: Predator 2
Aquesta vegada l’argument gira al voltant d’un grup de policies de Los Angeles enfrontats a un misteriós assassí que esquartera les seves víctimes amb un salvatgisme inusitat. O dit d’una altra manera, un alienígena arribat a la Terra amb l’únic propòsit de practicar la caça. Tot i ser una continuació més que digna, amb un nou escenari i nous personatges, els resultats de taquilla no van acompanyar, en gran part per la falta de carisma del seu protagonista, cosa que va fer que els fans de la cinta original enyorin encara més l’estimat Schwarzenegger. Com a conseqüència, la franquícia va quedar en dic sec durant gairebé 20 anys.
S’ha de dir, però, que uns anys abans, concretament el 2004, es va intentar reviure la franquícia, juntament amb la d’Alien, també en coma després del fracàs de públic i crítica de Alien³ (1992) i Alien Resurrection (1997), tot i l’èxit indiscutible de les primeres entregues (Alien (1979), i Aliens (1986)). El resultat: una abominació cinematogràfica basada en els còmics de Dark Horse que unia les dues espècies letals. Alien vs. Predator, dirigida amb desgana per l’irregular Paul W.S. Anderson (saga Resident Evil), no només deixava en ridícul les dues criatures galàctiques més mítiques, sinó que va donar lloc, incomprensiblement, a una segona part encara pitjor. Alien vs. Predator: Requiem (2007) aconseguia superar la seva predecessora en espectacle vergonyós’ i semblava que ara sí, la fi de les dues franquícies era inevitable.
L’encontre amb Alien: quan tot va començar a trontollar
Tot i això, el 2010, el director i productor Robert Rodríguez va decidir tornar-ho a intentar amb Predators, dirigida pel desconegut Nimród Antal i protagonitzada per Adrien Brody en el paper d’un mercenari que encapçala un grup de guerrers d’elit teleportats a un altre planeta per servir de presa del Depredador. Tot el que podia sortir malament va sortir malament: direcció maldestra, protagonista fora de lloc i un antagonista desdibuixat que deshonrava completament l’essència del personatge.
I encara no en teníem prou. El 2018 s’estrena una nova entrega en forma de reboot: The Predator. Escrita i dirigida per Shane Black, qui curiosament havia interpretat Rick Hawkins a la cinta original. El director d’Iron Man 3 volia reinventar el personatge convertint-lo en un supercaçador, encara més fort, intel·ligent i letal, tot embolcallat amb el seu característic humor negre. El resultat? L’enèsima punxada a taquilla, que semblava enterrar definitivament un dels antagonistes més potents de la història del cinema.
El ressorgiment amb Prey i Badlands
Per sort, havia d’arribar Predator: Prey de Dan Trachtenberg per tornar a la vida el caçador de l’espai de la millor manera possible: amb una història de supervivència que beu directament de l’original. En lloc de la masculinitat extrema i eixelebrada del protagonista de 1987, interpretat per Schwarzenegger, tenim aquí una feminitat intel·ligent i empoderada, encarnada amb gran solvència per Amber Midthunder, que posa contra les cordes el poderós Depredador. Una lluita igualada on tant la raça humana com l’alienígena poden sortir vencedors o vençuts.
Després de la bona rebuda de Prey, la franquícia es prepara per continuar amb Predator: Badlands, novament dirigida per Dan Trachtenberg. Aquesta nova entrega s’ha rodat en secret i promet una ambientació radicalment diferent, tal com suggereix el títol, allunyant-se de les selves o paisatges futuristes per traslladar l’acció a un territori àrid i brutal, presumiblement amb una nova època històrica o rerefons cultural. Sense ser una seqüela directa, el film vol continuar expandint l’univers Predator amb una narrativa més sòbria i estilitzada, fidel a l’esperit de Prey. L’expectació és alta: després de dècades de desgast, el caçador galàctic sembla haver trobat el camí de tornada.
Han passat gairebé quaranta anys des que Predator va aterrar a les pantalles amb força salvatge. Des d’aleshores, la franquícia ha viscut moments de glòria, caigudes doloroses i intents desesperats de reinvenció. Però com tot depredador tenaç, ha sabut esperar, adaptar-se i tornar a caçar. Amb Prey i la prometedora Badlands, l’icònic alienígena es reivindica com un monstre cinematogràfic que, lluny d’extingir-se, ha tornat a demostrar per què continua fascinant generacions.
Torna la temporada de caça… i sembla que va per llarg.
