El gènere cinematogràfic de la ciència-ficció ambientat a l’espai acostuma a estar vinculada a un to solemne, a la complexitat científica i al terror d’enfrontar-se amb allò desconegut. No és el cas de Project Hail Mary. I no és sorprenent que sigui un film molt més entregat a la diversió i la comèdia tenint en compte qui són els directors encarregats d’adaptar aquesta aclamada novel·la d’Andy Weir. Són Phil Lord i Christopher Miller, coneguts per les seves dinàmiques animacions com La Lego pel·lícula o La família Mitchell contra les màquines, a més d’estar darrere de les innovadores pel·lícules de Spider-Man: Un nou univers i Creuant el multivers.
La història que aquí adapten, i que a les llibreries podeu trobar en català com a Projecte Hail Mary, és la d’un professor de ciències que es desperta sol en una nau espacial al mig del no-res sense saber com hi ha arribat. A poc a poc, va descobrint quina era la seva missió: resoldre el misteri d’una substància que està apagant el sol per poder salvar els habitants de la Terra. Però es trobarà que no és l’únic que està intentant salvar el seu planeta, i així és com coneixerà una criatura alienígena amb qui establirà una relació que es converteix en el cor de la pel·lícula.
Els referents de Project Hail Mary
Veient Project Hail Mary, era inevitable pensar en altres grans obres de l’espai d’aquest segle: amb Arrival en l’exploració de com ens comuniquem amb un alienígena per poder-nos entendre, amb Interstellar en la missió suïcida que ha de fer el protagonista per salvar la humanitat i, evidentment, amb The Martian, novel·la del mateix Andy Weir que va comptar amb el mateix guionista en l’adaptació, Drew Goddard.
Ara bé, com deia a l’inici, aquest film té una visió més naïf i lúdica de l’espai. Un esperit aventurer que l’apropa més a la ciència-ficció de Steven Spielberg amb E.T. o Encontres a la tercera fase. Però Lord i Miller van encara més enllà perquè no poden evitar omplir les escenes de bromes constants, la major part de les quals funcionen de forma fantàstica. L’equilibri tonal és complicat, perquè és clau que els punts dramàtics tinguin pes i impacte. I tot i que ho aconsegueixen (hi ha més d’un moment de llagrimeta), potser hauria agraït un punt més de seriositat per part dels personatges quan es tracta de la vida de totes les persones del planeta.
El carisma de Ryan Gosling
I quan dic personatges, vull dir personatge. Perquè Project Hail Mary és gairebé un “one man show”. El responsable de carregar la pel·lícula sobre les seves espatlles és Ryan Gosling, un actor ideal pel rol. Perquè té un enorme carisma que li permet aguantar qualsevol pla i per la seva grandíssima habilitat per la comèdia, com va demostrar a Barbie, que sap combinar amb l’emoció dels moments de més foscor o tendresa.
Nom sempre està sol, però. En els flashbacks de la Terra té una interessant dinàmica amb la líder la missió, interpretada per la sempre excel·lent Sandra Hüller, i a l’espai estableix vincle amb un alienígena al que anomenarà “Rocky”. I la pel·lícula se centra intel·ligentment en aquest vincle perquè la seva relació basada en intentar entendre l’altre i ajudar-se mútuament acaba resultant tant hilarant com preciosa. I és a partir d’aquesta que pot explorar més a fons els temes principals del film: la soledat, l’amistat i la valentia.
Artesania i bellesa
Un dels elements que fa que el Rocky se senti tan proper i real i, per tant, també la seva relació amb Gosling, és que està fet sobretot amb efectes pràctics. És un titella mogut per una persona, evidentment després retocat amb efectes digitals, però la practicitat el diferencia de propostes com les de Marvel, on costa més empatitzar amb criatures completament digitals. I és que en una indústria on la Intel·ligència Artificial sembla una foscor que arriba per envair-ho tot – talment com els astròfags del film -, s’agraeix una space opera feta amb tanta cura i treball manual.
Sí, els efectes especials hi són, és una pel·lícula sobre l’espai, però estan integrats de forma orgànica, acompanyats d’una gran atenció en el treball de la llum i del so. Tot plegat embellit per la fotografia de Greg Freser, que després de treballar a les espectaculars primeres dues pel·lícules de Dune, ha renunciat a la tercera per altres projectes com Project Hail Mary, i el resultat és espectacular. Plans d’aquells que et deixen amb la boca oberta. Recomano ferventment veure-la a la pantalla de cinema més gran que trobeu.
Optimisme enmig de la foscor
Potser en mans d’altres directors aquests plans de l’espai haurien tingut més temps per respirar, perquè Lord i Miller li donen força ritme al film. I és que tenen molta història per cobrir en dues hores i mitja. De fet, pel meu gust la pel·lícula podria haver acabat abans i tot, perquè té més d’un final, cosa que provoca que el segon ja no tingui el mateix impacte emocional que el primer. Tot i això, estic satisfet amb on deixa la història i els personatges.
Perquè el mèrit de fer-te sortir del cinema somrient després de veure una space opera és innegable. Project Hail Mary és una estrella que brilla d’optimisme enmig d’un univers ple de pessimisme. I això en si mateix ja és revolucionari. Una pel·lícula que ens ajuda a mirar al futur amb un punt més d’esperança demostrant que per molt que l’ésser humà sigui capaç del pitjor, és igual de cert que també és capaç del millor.
Veredicte
El millor: La relació entre el Rocky i Ryan Gosling.
El pitjor: Tenir múltiples finals.
Nota: 8,5
